Escric aquesta crònica perdut per la Serra d'Andújar (Jaén). Bé, perdut però localitzable. Hem viatjat a fer una cosa, que si me la demanessin per força, no la faria. M'he tancat en un aguait de 2x2 m, dotze hores seguides per intentar fotografiar el gran gat: el linx ibèric.

En Juan Carlos, el nostre guia, ens ha recollit al meu company Joan i a mi en una casa rural d'Andújar a dos quarts de set del matí. Hem fet el recorregut fins a lloc per una carretera plena de forats que m'ha recordat la que anava de Girona a Canet d'Adri en els anys cinquanta. El trajecte ha durat una hora llarga, fins que, travessant el poble fantasma i vorejant el pantà del Jándula, hem entrat a la finca tancada i barrada. A mig camí, encara de fosc, ens ha travessat un linx per davant del cotxe, llavors ha enfilat paret seca amunt com una ombra xinesa i ha desaparegut en la foscor. He pensat que aquest fet seria un bon presagi. A la finca, d'unes 800 ha, hi hem entrat per un portal amb clau de màxima seguretat. Li he preguntat al guia si existia algun altre accés i m'ha dit que n'hi havia un altre a partir de la carretera del santuari de Ntra Sra. de la Cabeza, lloc de romeria i de verge negra. O sigui que, un cop a dins, hem quedat aïllats del món. Bé, nosaltres tres amb en Paco i la Maria, el matrimoni que guarda la finca. El guia ens ha deixat a en Joan i a mi, amb els ronyons destrossats, en dos aguaits que disten entre ells uns 2 km, i s'ha acomiadat fins a les 9 del vespre.

He vist com despertava el dia i com, amb els primers raigs de sol, s'obrien les grans flors blanques de l'estepa ladanífera, els cap d'ase, els cards, els pixallits, i he ensumat l'aire que començava a fer olor de romaní i de farigola. I també com les grans alzines sureres començaven a projectar les seves allargades ombres matinals sobre el terra sec i polsós. A la zona on som nosaltres, pel que ens han explicat, hi ha quatre o cinc gats. Si aquí hi afegiu que l'època de zel ja s'ha acabat i que possiblement ja hi ha cries als caus, entendreu immediatament la possibilitat que tenim que en passi un pel davant. Sé que això serà molt llarg i feixuc, però que no sigui dit que no s'ha intentat.

Són tres quarts d'una i acabo de menjar-me l'entrepà, m'he aixecat per fer unes flexions incompletes i he aprofitat per a fer servir el pot de farmàcia que porto com a gibrelleta. La sort és que més aviat fa fresqueta.

De moment res de res excepte un cel preciós de primavera. Per no haver-hi, no hi ha ni ocells. De tant en tant, amb els binocles veig cérvols i, això sí, quantitat de papallones que no paren quietes ni un moment. El sol, filtrat pels núvols en constants moviment a causa del vent, donen vida i un cert relleu a l'ensopit paisatge. Un llangardaix treu el cap del cau i surt a parar el sol davant meu. Em dóna la possibilitat d'entretenir-me una bona estona.

Espero el capvespre, on potser tindré la possibilitat que es presenti el felí. Mentrestant, paciència, flexions incompletes, gibrelleta, i moltes flors i papallones. Les cinc de la tarda. El llangardaix ja ha marxat. Això és més llarg que un dia sense entrepà. Les set. La tarda cau lentament acariciada per un lleuger ventet. El sol aquí va a la posta a quarts de deu. En tinc per a estona...

PD. L'endemà, a dos quarts de nou del matí, vaig tenir la trobada amb el gran gat. Un gran mascle anomenat Guadiato que venia de la discoteca i anava cap a dormir. Em va sortir de darrere l'aguait com un fantasma i va passar pel meu costat sense girar-se en cap moment, passant de mi. Amb pas indolent va agafar una pista que tenia a mà esquerra, i va anar desapareixent fins que només va ser un punt en la llunyania.