Carles Ginès

mida text -a +a

versión en castellano

EL MERCAT DEL LLEÓ
CARLES GINÈS | 03 d'octubre del 2019

Avui he passat pel Mercat del Lleó. De fet, hi passo cada dia, el travesso de dalt a baix; si no compro, tafanejo una mica. M’agrada. De fet, és el que més o menys he fet tota la vida. He vist que enguany celebren el seu 75è aniversari. Es va inaugurar pocs anys abans que jo nasqués. Sempre l’he vist allà, i la meva vida ha transcorregut paral·lela a aquest mercat des dels seus orígens.

Ja de molt petit, acompanyava l’àvia Carme (dita «la baba del tio») que vivia a l’altre costat de riu, al Jardí de la Infància, a dormir a casa seva. I passàvem per davant quan sortien els últims clients de sopar a Can Marquès, i em molestava la bravada de l’amoníac que sortia de la fàbrica de gel instal·lada al soterrani del mercat; però, per altra part, m’impressionaven les barres de gel que sortien per unes finestres baixes que hi havia arran de paviment, aquells grans blocs de gel que semblaven sorgir del mateix centre de la terra, i que carregaven amb uns garfis a camions. També m’agradava contemplar el monument del Lleó, del qual em sentia molt orgullós, ja que la baba em va explicar que el meu avi (el seu marit), que era escultor, havia col·laborat en la construcció. De tot això he deixat constància en el meu llibre Memòries de calça curta.

Llavors va venir una època de més contacte amb el mercat. Principalment els dissabtes, anava a comprar amb la baba Lourdes i a ajudar-la amb els cabassos. Sempre deixava les venedores de fora per al final. Deia que per no haver de tornar el producte cap a casa l’hi donaven més barat. I regatejava, sempre regatejava. M’ho va explicar, però la veritat és que no m’ha servit mai per a res. El que sí que em va ensenyar va ser a comprar, principalment el peix i la carn: com se sabia si el peix era fresc (l’àvia era de Llançà) i les parts de la vedella i del xai adequades segons el plat que es volgués fer.

Explico en el meu llibre de cuina que la fruita la comprava normalment a la Carmelita, que tenia un hort a les Pedreres; les verdures a la Paquita de Can Gova i a la Maria Perpinyà; el peix a la Fradera, a la Carme Nonó, a la Carmelita Camps i a la Roser Camps; el bacallà a la Mercè. La seva gallinaire era la Quimeta, i més tard la seva filla Montserrat; el xai i la vedella a les germanes Casacuberta, i més tard al seu nebot Josep. El porc normalment a la xarcuteria de l’Agustí. També recordo unes dones amb uns cistells de vímet embolcallat amb teles blanques que venien recuits i formatges frescos a l’entrada de la plaça. Això devia ser per allà la dècada dels 60.

Ja de casat hi anava amb assiduïtat els dissabtes. Vaig voler posar en pràctica el regateig tal com m’havia ensenyat l’àvia amb resultats molt poc satisfactoris. Ara compro sempre allà mateix, no pregunto el preu i em donen el que volen. Si l’àvia aixequés el cap..

La tardor de l’any 2009, la inauguració de l’Aula Gastronòmica del Mercat va comportar la presentació del meu llibre El que es menjava a casa, a càrrec d’en Joan Roca i en Salvador Garcia-Arbós.

És per això que en aquesta celebració que fa el Mercat, em plau recordar totes aquestes vivències que han regit la meva manera de comprar i la meva vida gastronòmica al llarg de tots aquests anys.

Llarga vida al Mercat del Lleó.

tornar

Comentaris

Afegeix el teu

pili 12-10-2019	1

Quins records tan bonics, fantàstica descripció Carles!!. Una abraçada CARLES GINÈS respon: Moltes gràcies Pili, fidel seguidora. Una abraçada.

Frederic Moreno 04-10-2019	2

Llegint la teva presentació m'han vingut molts records. Quan la jaca de casa amb la plataforma anava al mercat a portar la fruita comprada per les botigues del Mercat, aprofitava per montar-mi a sobre.de la plataforma clar, perque la pobre ja anava prou carregada. Després varen comprar un taxi de Barcelona i el van transformar en una camioneta, ja no era el mateix.També com dius anava a buscar un troç de gel per aquella nevera que funcionabava només per refrescar el menjar. El meu pare aprofitava el dissabte per anar a cobrar els butiguers del mercat i a més per comprar els productes que ell feria servir per fer el menjar del cap de setmana, que sempre es deleiam am,b els sabors dels seus plats, la fruita clar era de Can Moreno es dir de casa meva. CARLES GINÈS respon: Hola Frederic. Bons records també els teus de la mateixa època. De quan érem feliços. Gràcies pels teus comentaris. Una abraçada.

Toni Ribó 04-10-2019	3

Molt bé Carles. Una vegada més transportant-nos per l’espai/temps. La meva mare va fer de carnissera al mercat durant més de 50 anys, i els meus primers 20 varen estar lligats a aquest fantàstic punt de comerç. Els dissabtes em tocava anar a ajudar a la mare a tornar el canvi a les senyores, o anar al “matadero” (ara exifici dels jutjats) a buscar els fetges de xai, o mentre feia cua veia com mataven aquells pobres xais d’una ganivetada al coll, deixant un riu de sang q anava cap a la canalera q acompanyava aquell vermell líquid a l’embornal de la cantonada tot plegat un xic “gore” per q un vailet de 14 o 15 anys. Però bé, d’això ja fa una colla d’anys, i de tant en tant tinc la necessitat se trepitjar aquell terra. Un lloc meravellós carregat d’històries CARLES GINÈS respon: Toni. Gràcies per explicar-me les teves fantàstiques vivències que jo desconeixia. Recordo el que expliques del depriment "matadero" i de la Central Lletera al costat. Desconeixia que la teva mare hagués tingut parada al mercat. Molt interessant i gràcies per llegir-me.

jordi Crous 04-10-2019	4

jo vaig rebre perfectament el teu correu, gràcies Carles, precisament ahir vaig anar hi a comprar peix i els dissabtes quasi sempre i faig un vol . recordare el teu magnific escrit , els comentaris i consells de la teva baba Lourdes. Una forta abraçada. CARLES GINÈS respon: Gràcies Jordi per llegir-me. Tot sigui per conservar el mercat uns anys més. Una abraçada.

Toni Solanas Cànovas 04-10-2019	5

Ostres Carles, m'has fet aparèixer a la memòria el record impactant de les barres de gel, també m'impressionaven molt, eren com una cosa d'un altre món, tan grans, pesades i fredes. I comparteixo amb tu la incapacitat més absoluta, per regatejar, també compro i pago. Si algun cop ho he intentat m'he sentit ridícul, com si volgués explotar a la pagesa, o pagès de torn, tot sabent que a vegades t'aixequen a camisa. CARLES GINÈS respon: Toni. Gràcies per llegir-me. La nostra generació va néixer amb un sentit del ridícul molt gran. Una abraçada.

Joan Morales 03-10-2019	6

M'he sentit molt proper als teus records i sentiments, traslladats a Figueres i a la meva persona a finals dels seixanta. La meva baba Llúcia, que havia estat cuinera a ca l'Armendares abans de la guerra, i era hortolana, tenia la parada al carrer Peralada, davant de ca la Varela (joieria que crec que ja ha tancat). Jo l'acompanyava tots els dies d'estiu, veia com venia, com atenia i regatejava amb les clientes. A les tardes la veia fer de clienta a la carnisseria o la peixateria, on també vaig aprendre molt d'ella. I durant el curs escolar, els dijous a la tarda, al cinema, que als Fossos teníem festa! Fins que ens varen canviar el dissabte al matí pel dijous a la tarda! Records d'infantesa... CARLES GINÈS respon: Si Joan, tots tenim els nostres records d'infantesa que en el fons no són tan diferents: fixar-nos, aprendre, estimar.. Celebro que t'hagi agradat el meu escrit. Una abraçada.

carles ginès - fotografia i literatura - contacte