CARLES GINÈS | 04 de juliol del 2017
Vam arribar amb en Pep des de Girona, abans d’hora, i vam pujar les escales del Motel. El recepcionista era a l’esquerra com sempre, i enfront, abans d’entrar al menjador, la sala d’espera amb la gran barra de bar modernista amb el cambrer darrere, com sempre. Sobre la barra una gran glaçonera amb cava fresc a punt per a preparar un Kir Royal en cas d’emergència.
I allà assegut, amb una copa de Brut Leopardi a la mà, no vaig poder evitar que em passessin pel cap records viscuts per allà la dècada dels 70 en aquell mític local. I vaig recordar la petita taula, entrant a la dreta, prop de l’armari-vidriera, on sopava cada dia en Josep Pla, ell i boina, quan ja delicat, i després de preguntar-li els que l’atenien a quina clínica volia anar, els va dir: al Motel.
També la primera vegada que el company Vicenç Rossich, soci fundador dels Bocafins, ens va organitzar un sopar amb en Josep Mercader, al menjador del mig. Sopar memorable on vam menjar, entre altres entrants, les famoses faves a la menta, la garum, les espines d’anxoves, la terrina de peuada, mousse freda d’escalivada. Llavors ens va fer un mero de peça a la pescadora, la seva famosa recepta cuinada al forn amb patates, tomata, alls, botifarra picant i olives negres. De postres els taps de Cadaqués. Després va venir la sobretaula al voltant d’aquelles dues ampolles gegants que sempre tenia a mà: la de l’armanyac i la del licor de pruna vella. Aquell dia em va ensenyar a fer una truita a la francesa aromatitzada per mitjà de punxar un gra d’all amb la forquilla mentre es batien els ous. Jornada irrepetible aquella. Després en vindrien d’altres.
A partir de llavors, la meva relació amb el Motel ha estat més o menys sovintejada. Ja més cap aquí, l’any 2009, quan amb la mediació del meu amic figuerenc Josep Maria Sais que tenia bona entrada al Castell de Sant Ferran de Figueres, i combinant les meves dues aficions als ocells i a la cuina, en Jaume Subirós conjuntament amb el meu amic ornitòleg Jordi Sargatal, van presentar el meu llibre El que es menjava a casa.
L’arribada de l’autocar amb el xòfer de confiança, en Pibe, que portava la quarantena de socis que venien a sopar, em va retornar a la vida real. Copa de Leopardi de benvinguda per a passar al menjador sense dilacions. Feia goig aquell menjador a mitja llum amb tots nosaltres dins.
El menú: Carpaccio d’alvocat al coriandre; Flors de carabassó, ricotta i parmesà; Ravioli de gamba a la tinta de sépia; Turbot brasejat, demi-sel; Bou «a la mode»; Sorbet de menta fresca i Taps de Cadaqués al rom.
Els vins: Cava brut nature Leopardi; 30-70, 2016, Celler Hugas de Batlle, blanc; Masia Carreras, 2014, blanc; Mig Mig, Celler La Vinyeta, negre; Airam, Celler Espelt, Garnatxa negra i roja, Sol mi Serena, Celler Cooperatiu d’Espolla, garnatxa.
Ens acompanyava en Josep Serra de La Vinyeta, encarregat de presentar les tres garnatxes de l’Empordà que vam tastar a l’hora de les postres. Va xerrar de la quantitat de cellers que hi ha a la nostra zona i de les moltes garnatxes que es fan, així com de les maneres de fer aquest preuat vi de postres. De les tres garnatxes una era molt correcta, l’altra excel·lent i la tercera per tornar-la al celler. I no vull dir res més. Que tothom tregui conclusions.
Llavors va sortir de la cuina en Jaume Subirós, que, elegant com sempre, ens va explicar en veu baixa tots els plats que ens havíem menjat. Va remarcar el Bou «a la mode», explicant una mica els orígens del plat i del nom. Resulta que per allà el 1700 i escaig, hi havia un restaurant a França on se’ls va acudir posar un bou a l’entrada (no vaig aclarir si era de veritat o de per riure), al qual anaven canviant la vestimenta depenent de l’època de l’any. Això va durar fins que un dia se’ls va ocórrer vestir-lo amb la bandera francesa, es va armar un escàndol, i del bou i «la mode» només en va quedar la recepta.
I ja tard, en Pep i jo vam acomiadar el personal a les escales principals de l’hotel. I un cop a casa, enmig de l’insomni que em va ocasionar el cafè i el rom que portaven els taps de Cadaqués, vaig anar rumiant aquest article.
Comentaris | Afegeix el teu |
pili 11-07-2017 |
1 |
Felicitacions Carles! fantàstic com sempre......
|
Dolors Bosch Agustí 06-07-2017 |
2 |
Carles no cal dir que les teves explicacions del Motel fa venir tota mena de salivera, ho descrius en tanta mestria que no sé si és perquè és l'hora de dinar ( 3 quarts de dues), però el cas és que fas estimar l'art de la cuina i del menjar amb aquest teu nou comentari. Valdria la pena que et repensessis fer un altre llibre sobre les teves observacions històriques del bon menjar i demés. Gràcies per poder-ho assaborir.
|
Helena 06-07-2017 |
3 |
Papa,
|
Joan Morales 04-07-2017 |
4 |
El Motel és el restaurant de capçalera de la família Morales-Pujolar. Tenim establerta una visita trimestral des de fa molts anys i mai ens ha decebut.
|
© El contingut d'aquesta web no pot ser copiat ni reproduït sense el permís explícit de l'autor per escrit.