Les set de la tarda tot just estrenat el juliol. Assegut a la fantàstica terrasseta de la casa rural, tinc davant meu les feixes calcàries mig abandonades del poble del Berro. Quatre ceps desordenats, mitja dotzena d'oliveres, escadusseres figueres, restes del que havia sigut l'agricultura en aquesta zona. Ara està sota mínims a causa de l'aridesa del lloc i de l'aïllament, que encareix el transport dels productes fins al punt que no els fa rendibles. Amb el que han de comprar els passa igual: és més cara una cervesa portada al Berro que a Múrcia. Això sempre ha sigut així: quan jo era petit era més car prendre una gasosa al Santuari de Rocacorba que a Girona. Embolcallat per un aire fresquet i inusual en aquestes dates, sento un parell de gossos que empaiten conills en la llunyania, mentre dues àguiles calçades juguen a les altures, sobre el meu cap.

Amb en Joan sopem a la terrassa de l'hotel amb encant, situat quasi sota la balma formada pels grans pedregots. L'Andrés, l'amo, és un home amable i servicial, il·lustrat, curós i orgullós de la seva professió. A casa seva s'hi menja molt bé i s'hi beu de meravella. Té una carta de vins escollida amb molt sentit: des de blancs de la zona fins a xampanys francesos. Seria bo que alguns restaurants reconeguts hi donessin una ullada.

L'endemà pugem, encara de fosc, a 1.300 m d'altura, al cor de Sierra Espuña (Múrcia). Es fa de dia a la vall. La llebre està immòbil sobre la roca i nosaltres també dins el hide, esperant que aparegui l'àguila daurada que ja triga molt. Cap a les onze arriba el mascle i llavors la femella. Primer menja un i llavors l'altre, durant mitja hora. Llavors es llancen a l'abisme des del roquissar. Una estona meravellosa. Més tard, la calor comença a fer-se insuportable i l'Eugenio, el nostre guia, ens ve a rescatar. A mitja tarda anem a un abeurador per fotografiar els torlits, altrament dits sebel·lins a les Illes, però no tenim sort. Llavors bany a la piscina, relaxació, bon sopar i millor bevenda.

L'endemà al matí fem parada en un fantàstic abeurador de làmina, prop de la casa rural, on a partir de les deu comencem a notar la temperatura. Però ha valgut la pena: trencapinyes, mallerenga emplomallada, cardina, pinsà, tallareta cuallarga, gafarró..., i bons reflexos. A mitja tarda l'Eugenio ens porta a un camp de magraners abandonats prop de Caravaca de la Cruz. Intentarem fotografiar el cuaenlairat, cosa que ens fa molta il·lusió, ja que no l'hem vist mai. És un terreny tan aspre i desangelat, que sembla impossible que sigui habitable. Però sí, era allà. Des de dins els aguaits vàrem poder fer moltes fotos a aquest curiós i escàs ocell, que procedent de l'Àfrica, Egipte i Israel, ve a criar a alguns llocs del sud d'Espanya. Calor exagerada.

Ens acomiadem de l'Eugenio i ens n'anem cap a la casa rural instal·lada dins el monestir dels Pares Carmelites Descalços, a Caravaca de la Cruz, un lloc net, polit i que es presta al recolliment. Dutxa, un petit volt per la ciutat i sopar, mentre esperem l'últim dia de la nostra estada.

A punta de clar, en Jesús ens porta a un abeurador a Moratalla, on fotografiem cardina, gafarró, mallerenga carbonera, verdum, tórtora turca, pinsà, mallerenga emplomallada, i fem un volt per unes cingleres properes observant els voltors. A quarts d'onze ens treu perquè ja estem «poches». A mitja tarda en Jesús i el seu company l'Antonio, ens pugen a una muntanya per fotografiar la merla blava i el còlit negre, però no tenim sort. Cau foc del sostre, fa un vent calent que puja de l'Àfrica que no es pot aguantar i se'ns emporta els aguaits de tela. Des d'on som dominem la vall de terra calcària que ara, sense cereals, sembla talment un desert. Un parell d'entrades del còlit, ja quasi de fosc. Els ocells són més llestos que nosaltres.