Primer dilluns de primavera que acabem d'estrenar. Són un quart de tres de la tarda i vinc de dinar quan la gent tot just hi va. Em puc permetre el luxe d'anar en sentit contrari en molts aspectes, i en el gastronòmic també.

Acabo de menjar-me un «bon manit» il·lustrat amb espàrrecs i una mica de pernil d'ànec, i una suprema de déntol, al restaurant d'en Sergi i la Rous, els professionals de la cuina que a més són bons amics, em cuiden i em volen bé.

Torno per la Rambla. Hi ha molt turista japonès, ja fa dies que ho observo. Ensopego amb un grup que porta una guia que en lloc de portar un paraigua, va equipada amb una barra de selfie amb el mòbil d’alt. Com l'àngel de la catedral però en petit.
A l'Argenteria un veí que no s’ha assabentat de la normativa, baixa una bossa de deixalles i l'entatxona a la primera paperera que troba.

Els dilluns trobo restauradors que fan festa i aprofiten el dia per dinar fora i ventilar-se. Al pont de Can Boira faig una gimcana per esquivar fotos i selfies. Ja a la plaça, grups d'executius malden per dinar. Un d'aquests grups tenen pinta de banquers. Aquestes entitats la tornen a bitllar una mica, a costa nostra és clar. Un altre grup semblen empleats del jutjat o advocats. Aquests són un món a part i no sé si la crisi els ha afectat. Ni fred ni calor que deia aquell. Com que no fa sol, tranquil·litat a la plaça. La seva activitat té a veure sempre amb la climatologia.

I al final arribo a casa on m’espera el sofà i aquella novel·la que no sabem mai quan acabarà.