Quan a Girona peten els focs sé que tenim Nadal a tocar. En aquesta època s’apilonen els compromisos i les celebracions, i tot i renunciar a moltes efemèrides, no toco vores.

La passada setmana vaig tenir una experiència maca i enriquidora. El col·legi on van els meus néts petits, uns bessons de 3 anys, em van convidar a fer un taller d’ornitologia als quatre grups de P3. Es tractava d’ensenyar-los mitja dotzena dels ocells més normals que poden trobar a fora al pati o als arbres del jardí, els que en tenen; explicar-los una mica com són i els sons que fan. L’interès i la motivació dels nens a aquesta edat són extraordinaris.

Llavors han vingut les trobades d’abans de Nadal que s’estalonen, amb una part de la família que ens veiem poc, amb els antics companys d’una agrupació esportiva i encara no hem acabat. Tot això anant amb cura perquè l’analítica de fi d’any surti bé. Difícil de compaginar.

A la plaça del General avui han començat a muntar les barraquetes que venen tota classe de bibelots, mentre el carrer de Santa Clara torna a estar tallat per enèsima vegada. No hi passen ni cotxes, ni l’autobús, i a penes vianants, que corren el risc que els n’hi caigui un tros pel cap. Tot això perquè el contractista que hi fa uns pisos de «luju» pugui treballar amb tranquil·litat. Tot sigui per l’habitatge, de «luju» és clar.

A punt de començar el Black Friday, les cases comercials anuncien per la ràdio, que si comprem abans de divendres, comprarem més «abaratu». En Baster anuncia a Rac1 els Torrons Vicens i la Marató, i la tele comença ja amb la tabarra dels perfums.

La qüestió és que amb recosits i pedaços he arribat a fi d’any, i des del meu Camelot particular, intento ordenar la vida a la meva manera, mentre albiro el pas dels anys.