La gent quan surt a menjar fora vol tastar coses noves, coses que normalment no mengen a casa seva. La cuina com més exòtica millor, picant i carregada amb força espècies. És la cuina de la globalització. I mentre passa això, la nostra cuina desapareix a passos de gegant. No els en culpo, ja que potser no han tingut la possibilitat de tastar el que feien les seves mares o àvies pel motiu que sigui. I perquè per lògica has d’anar a menjar a fora el que a casa no et fan. Però no us vull pas parlar de menjar, sinó de beure.

Escolto. A la taula del meu costat dina una parella. La cambrera de torn els ofereix un vi que ell, que porta la iniciativa i vol impressionar, no veu clar. Ve amb la idea d’un vi concret, aquest no el coneix i no se’n fia. Arriba el sommelier, que en sap un niu, que l’acaba convencent que el vi que els ofereix és millor que el que ell demana, que és una vulgaritat. I que no es preocupi que si no li agrada, se’l beurà ell. Quin risc. Escolto.

Bé, de fet això ja em passava a mi als anys 70. De jovenet recordo que anava a dinar, de tant en tant, amb un proveïdor, un executiu (llavors en deien comercials) bastant gran, de cabells i bigoti blancs, que sempre demanava la mateixa marca de Rioja, el tastava amb extrema parsimònia, i li deia al cambrer: gràcies, això és «pura ambrosia». Vaig haver d’anar corrents al diccionari per veure si aquella paraula tenia a veure amb el gust de bóta de roure que tenia el vi. Doncs no. Es referia a l’aliment dels déus. Caram, no n’hi havia per a tant. La meva àvia Lourdes, que era de Llançà, d’aquests paios en deia «entendidus». Doncs això, un que ha après quatre coses i vol impressionar el passerell o la neòfita que porta al costat fins que arriba el que en sap, és clar. Llavors tots els coneixements s’esfumen en un moment. Això sempre ha estat així. La història sempre es repeteix.

És el mateix que havia fet jo. Llegia quatre revistes mal contades, m’apuntava al Club de Selecció de vins que m’enviaven 6 ampolles cada mes, i em pensava ser el rei en l’època que quasi tothom bevia en porró. I llavors quan anàvem al restaurant, intentava impressionar la meva dona amb els coneixements que em transferia l’home dels cabells i el bigoti blanc. Tots venim d’allà mateix.