Començo aquestes ratlles a l'hotel de Quintana de la Serena, on estic reclòs després de trencar-me els bessons anant darrere la merla blava. Volia fotografiar aquest preciós ocell, i pujant un roquissar carregat amb tot l'instrumental, vaig notar el típic cop de roc darrere la cama, i un fimbrament com quan es trenca una corda de guitarra, però en aquest cas sense so, em va recórrer tot el cos. Vaig quedar plegat. Em van ajudar a pujar fins dalt el cim, i em van instal·lar dintre l'aguait en un petit espai, davant la roca d'un penya-segat. Tres hores fantàstiques captant les anades i vingudes d'aquest ocell de blau metàl·lic preciós. També van venir un pinsà i un sit negre. A sota tenia la immensa plana de la Serena amb les seves dehesas, davant, les restes d'un castell esberlat, i un gran silenci només trencat per la lleugera brisa i el monòton petar del tendal.

La tornada al cotxe van ser figues d'un altre paner. Només de posar-me dret ja vaig veure que no baixaria. Entre en Manolo i el meu cul, vàrem aconseguir arribar-hi. Llavors va haver de tornar a dalt a buscar tot l'aparellatge, que no era poc. Pobre Manolo. Cada cop que surto faig un sincer acte de contrició i prometo no sortir tan carregat a la pròxima. Aquest cop l'he tornada a fer. L'entrada triomfal al CAP amb cadira de rodes em va fer sentir important. Una experiència nova. La prescripció facultativa va manar antiinflamatoris i repòs a l'hotel. Però com que l'hotel de Castuera no tenia ascensor, em vaig veure obligat a canviar a la veïna població de Quintana de la Serena, a un hotel que sí que gaudia d'aquest artefacte.

El matí dels fets havia fotografiat el xoriguer petit, des de dalt d'un asilo abandonat. La sessió havia anat prou bé. A la tarda, l'accident. Al cap d'un parell de dies em van portar en cotxe a fotografiar el puput, a dintre un aguait on en José Mari (un basc) i jo amb una mà fèiem anar la càmera i amb l'altra aguantàvem el tendal que el vent s'emportava. És tot el que vaig poder fer. Però m'he quedat sense sisó, i sense el gaig blau, que encara no havia arribat. Avui els meus companys són a fotografiar el pioc. Els han vingut a buscar a les cinc del matí i els tornaran a les deu de la nit. Aquí sí que no hi aniré mai, no per por de trencar-me res, sinó pel perill d'una trombosi per immobilitat. He calculat que hi han estat més temps del que es triga per a arribar a Ciutat de Mèxic des de Barcelona. Han tornat molt tocats pel vent i la pluja, però el que ve de gust no mata.

Aquest matí ha plogut i ha ventat molt. He sortit amb un paraigua de senyora emmanllevat, tot ranquejant, a buscar diaris i revistes, preparant-me per a passar el dia. Un poble tranquil, aquest de Quintana, amb molts problemes de desocupació, és clar. La nit passada han entrat al bar de l'hotel trencant la porta blindada amb uns grans rocs, i han massacrat les màquines pixa-pela. Ho han deixat tot fet un desastre. D'aquests es veu que n'hi ha pertot.

Al poble es nota la proximitat de les pedreres de granit, que, pel que m'han dit, ara estan parades. Totes les voreres estan fetes amb aquest material, els ampits de les finestres, i la part de baix de les façanes també. Suposo que són relleixos del pla Zapatero, que aquí, per això de les pedreres, es va aprofitar la matèria primera que tenien a mà. Passejant pel poble m'ha donat la impressió d'estar perdut dintre una cuina gegantina buscant els fogons.

Ja veieu el que són les coses: en Pedro de Valdivia va sortir d'aquí per a conquerir Xile, i no va tornar mai més. Jo vaig sortir de Girona per a aconseguir unes fotografies a Badajoz i torno, però a pela i deu.