Vaig baixar al carrer pensant que em queia a sobre la data de l'entrega de l'article i que no tenia res preparat. I el pitjor: tenia un estat de deixadesa extrema i cap idea. Al carrer de Santa Clara de la meva ciutat, al cor del Barri Vell, vaig trobar una bona amiga i vam començar a xerrar de coses poc concretes i inconnexes, davant de l'home que toca un estrany instrument que sembla fet d'una llauna d'espàrrecs i una canya. El rasca amb un arquet que produeix un so esgarrifós que no es pot suportar. Sempre toca el mateix, estiu, hivern, tot l'any. Tots els anys. Sempre és allà mateix, entre la fleca i la pastisseria, al mig com un entrepà, i la meva amiga em deia que està ben afectada i que ja no sent ni els quarts ni les hores del rellotge de la catedral. Mentre m'anava explicant tot això, el meu cap intentava identificar l'instrument repassant tots els que a la meva vida he conegut. No va ser possible. Pel meu cap van desfilar tots els instruments de corda haguts i per haver, tots, passant fins i tot per la viola de gamba d'en Jordi Savall, o el Vial, el violí Storioni, fil conductor de la gran novel·la Jo confesso de Jaume Cabré, que aquests dies acabo de llegir. I vaig pensar que a la gent que no té oïda ni sap de nota, no se'ls hauria de deixar tocar aquest tipus d'instrument. I llavors em va venir al cap, encara no sé per què, els famosos organillos de Ciutat de Mèxic, que, com que ja venen programats, només s'ha de fer girar el manubri i allò ja toca, afinat i tot. Però a Mèxic per cada organillo necessiten tres persones: una per a girar la maneta, una altra que explica històries, i l'altra que para la gorra. A Mèxic són uns espases a crear ocupació. ¿Us imagineu en ple barri antic d'aquella ciutat de 8 milions d'habitants, tots els organillos tocant a criteri i a oïda de cadascú? I llavors, saltant-me 9.500 km, he anat recordant el que allà vaig viure i he agafat el fil per a explicar-vos quatre coses que no vénen al cas amb l'inici d'aquesta història.

Recordo, ara fa un any, els carrers d'aquella immensa ciutat, el barri antic, on tothom va a ramats. Els guardes urbans van de quatre en quatre per a dirigir una circulació que es dirigeix tota sola. Els policies van de sis en sis, amb jaqueta antibales, sense porra ni pistola, per a evitar que la gent toqui, no un instrument precisament. Vaig passejar per Zócalo, Templo Mayor, Catedral, Palacio de Bellas Artes. També vaig pujar a la Torre Sears per gaudir d'un inerrable espectacle nocturn sobre la ciutat. El centre de DF s'enfonsa, com Venècia, però per qüestions un xic diferents, ja que no està muntat sobre palafits sinó sobre una llacuna, tal com diu la cobla. I s'enfonsa. Vaig ser a la Casa de los Azulejos, un preciós edifici amb murals d'Orozco, que ha hagut de ser apuntalat de forma ostensible, i que quan camines per dins sembla un Poseidon escorat.

Recordo que vam deixar el cotxe en una espècie de garatge, per dir-ne alguna cosa, que, comptant amb el que tenien fora amb la bandera vermella a la mà, deurien ser una vintena pel cap baix. A l'entrada tenien una espècie de bar, i davant per davant una capella amb una Mare de Déu de mida quasi natural, plena de flors. Si no hagués anat acompanyat per gent del país, hauria tingut dues solucions: o sortir marxa enrere fins al carrer, o bé sortir corrents abandonant el cotxe. L'encarregat, llibreta en mà, ens va preguntar si deixàvem en el cotxe alguna cosa de valor, que ell s'ho apuntaria. Per si de cas, ens ho vàrem endur tot. Llavors, quan vam marxar, es van emportar el cotxe catacumbes endins, fins a desaparèixer. L'endemà, fent la mateixa operació, va aparèixer una ratllada. Llavors el volien arreglar, Déu meu. Negociant, ens van donar 200 pesos, perquè féssim la reparació nosaltres mateixos. Molt millor. Tots els milers de garatges de DF tenen un home fora amb la bandera vermella i dins, les marededéus que vetllen per la integritat dels vehicles.

Recordo Chapultepec, amb el seu castell-palau de l'emperador Maximilià, que és la seu del Museo Nacional de Historia, on hi ha un guarda per cada estança, com a l'Hermitage vaja, però homes en lloc de dones, i sense tanta mala llet. A fora, en una font, la gent tira monedes, com a la Fontana de Trevi, i una dona amb un raspall les escombra cap al mig, per evitar que les agafin. Una altra ocupació. A Mèxic hi ha una persona per cada cosa, o dues, o tres. El Paseo de la Reforma i el Bosque de Chapultepec, ple de paradetes on tothom ven de tot, principalment menjar. A Mèxic la gent menja tot el dia. Els indis voladors totonaca, de Papantla. El Museo de Arte Moderno, el Auditorio Nacional, el Museo de Arte Contemporaneo, el Museo Nacional de Historia, el Museo Rufino Tamayo, i com a traca final el Museo Nacional de Antropología, possiblement dels més impressionants del món.

També tinc un record especial de Xochimilco, on vaig poder gaudir dels colors llampants de les més de cent trajineras que hi havia en un dels deu embarcadors de la zona, i d'una passejada relaxant d'un parell d'hores per un canal d'aigües netes, acompanyat del gondolero que adreçava el rumb a cops de perxa. També em varen agradar els barris de San Ángel i de San Angelín, barris tranquils, com uns poblets dins la immensa ciutat. Cases boniques, amb tanques d'altes parets folrades de precioses buguenvíl·lies.

Recordo també la Casa Museo de Diego Rivera i Frida Kalho. La Casa azul, com l'anomenen.  És un museu privat, dintre dels aproximadament 1.200 que hi ha a Mèxic. Recordo haver tornat al Museo de Arte Moderno, al barri de Chapultepec, per veure el quadre més famós de Frida Kalho: Las Dos Fridas, i també interessat per un monogràfic de la gran pintora surrealista Remedios Varo, nascuda el 1908 al carrer de la Indústria d'Anglès. Exposaven, entre d'altres, les seves pintures  La Creación de las Aves, Mimetismo, El alquimista, Vagamundo. Vaig quedar enamorat de l'escrupolositat amb què pintava aquesta dona, contemporània de Dalí, i vaig passar-hi mig matí noquejat per la seva pintura. Si tornés a néixer, seria un surrealista.

I també recordo que vaig llegir diversos llibres. Entre ells els dos de l'escriptor mexicà Juan Rulfo. La seva única novel·la Pedro Páramo, i els seus contes El llano en llamas. Em va captivar la narrativa d'aquest home controvertit i complicat, ja en el seu nom: Juan Nepomuceno Carlos Pérez Rulfo Vizcaíno. Aquest guionista, escriptor i fotògraf, va néixer a Jalisco el 1917. És considerat com un dels grans escriptors de la seva època, junt amb Borges, tot i haver escrit molt poc. Va guanyar el Premio Nacional de Literatura, a Mèxic el 1970, i el Premio Príncipe de Asturias, a Espanya, el 1983. Pedro Páramo em va enganxar, però potser més encara El llano en llamas, que crec que va escriure primer. És una narració de 17 contes esgarrifosos ambientats en la fictícia ciutat de Comala, i un dels contes dóna títol al volum. Descriu de manera magistral un paisatge d'una terra miserable i inhòspita, i els seus habitants desesperançats. Us els recomano vivament. Personalment des que vaig llegir Delibes, no havia llegit unes descripcions tan perfectes dels pobles i la seva gent. En El llano en llamas, el primer relat («Nos han dado la tierra») comença: «Después de tantas horas de caminar sin encontrar ni una sombra de árbol, ni una semilla de árbol, ni una raíz de nada, se oye el ladrar de los perros. Uno ha creído a veces, en medio de este camino sin orilla, que nada habría después; que no se podría encontrar nada al otro lado, al final de esta llanura rajada de grietas y de arroyos secos. Pero sí, hay algo. Hay un pueblo. Se oye que ladran los perros y se siente en el aire el olor del humo, y se saborea este olor de la gente como si fuera una esperanza.»

I llavors vaig acomiadar la meva amiga, i vaig allunyar-me a poc a poc, carrer amunt, de l'home orquestra i del seu estrany instrument, que ens té a tots el cuc de l'orella empiocat.

Il·lustració de Laboratorium