Arriba la calor i les plantes tornen a sedejar com fa un any. I la nit de Sant Joan, el sopar anual amb la família, amb els fills cada cop més grans. Amb la coca, comprada sempre en un lloc diferent, esperant encertar-la. I llavors les cebes, les bengales i els volcanets, com quan jo era petit, dalt del terrat de casa, fa molts anys. I els ulls brillants però endormiscats dels néts, que ja tenen un any més, i dels néts nous, que l'any passat no hi eren. I dels que fa ja molts anys que no hi són, i que no tornen mai. I el rellotge del temps, que no sona, però que marca les hores mudes any rere any, sense que se li hagi de recordar, sense oblidar-se'n mai. I així, d'aquesta manera, anirà passant un estiu que ara em sembla molt llarg, però que serà curt. L'excusa de l'estiu, el parany de l'estiu. I, un any més, no convidaré aquells amics amb qui no em faig gaire, i que he anat trobant durant l'any: “Per l'estiu farem una trobada”, i que em van dir: “I tant, truca”. Ni ells ni jo ens vam anotar res a les nostres agendes electròniques, ni falta que feia, perquè l'estiu té aquest avantatge, que tot hi cap, que és indefinit i informal.

I passaran els matins de vacances entre sol i platja, o ombra i piscina, amb la família més o menys agrupada o escampada, no se sap mai, és l'estiu. I vindran els vermuts amb el diari, l'etern diari que ja podria sortir cada vuit dies i m'estalviaria diners i seria igual de savi. I llavors els dinars amb el gaspatxo de compra, que és millor que el fet a casa i no fas tant de merder ni se t'embussa el colador, i els grans manits on no hi faltarà la tomata de pera, que és dolça i bona però que engreixa com una mal cuada. I de carn poca perquè no és saludable i el foc fa suar, i de peix menys perquè per culpa dels turistes m'apugen els preus, i no sé ben bé de què viuré. I faré alguna truita de patata i ceba, que posa el cul gros però que és agraïda i és un menú adequat als temps que vénen. I després del suculent dinar, intentaré protegir-me de la canícula amb una llarga i agraïda migdiada, que durarà en raó inversa a la feina que tingui, que ja procuraré que sigui poca. I quan ja estigui cuit i em sembli que ja no puc aguantar més, vindrà un ruixat i tornaré sentir olor de terra mullada, i no serà gaire res, però tindré un respir que m'ajudarà a acabar l'estiu.

I els ocells tornaran a beure a mitja tarda, assedegats. I també de tardes, el garbí mourà fortament les branques dels arbres que deixaran anar les fulles, com una pluja daurada. I beuré algun gintònic més del costum, escudant-me en la calor, i per allò que la tònica, que porta quinina, pot anar bé contra el mosquit tigre. I en les llargues tardes llegiré tres o quatre llibres fàcils que hauré comprat. I ja no fumaré cap fària com feia abans, ni hauré de remenar la ratafia, perquè per mandra ja no n'hauré fet, i perquè a casa ja ningú no en beu. I tampoc no posaré música abans d'anar a dormir, tot mirant el Castellar des de l'eixida de casa, com feia abans. I no sé com m'ho hauré fet, però darrere aquestes menges frugals a final d'estiu pesaré uns quants quilos de més, com cada any.

I faré un article curt per manca d'idees i també per mandra i, al final d'estiu vindrà l'11 de setembre i tornaré a reivindicar allò que potser no tindré mai. I s'haurà acabat aquest llarg periple que no tornarà fins d'aquí a un any, per a recordar-me que tot es repeteix, i que no em puc escapar de l'inexorable rellotge que marca les hores mudes del temps.

                                                                                                                                      Il·lustració de laboratorium