Quan era petit, la tenia penjada d'un fil set setmanes, com si fos una precursora dels mòbils de paper que trigarien molts anys a arribar. O com si s'hagués d'assecar com la penca de bacallà que portava agafada per la cua. Era la Quaresma, simbolitzada en cartolina per una dona lletja que feia por i que anava vestida amb unes faldilles llargues i amples per a donar cabuda als set peus que li sortien de sota. Amb cara d'anar restreta, aguantava amb una mà un bacallà sec, i amb l'altre braç agafava una cistella amb verdures, peix fresc, i un peixopalo. Jo la tenia penjada a la cuina, al costat dels fogons, al clau de penjar l'eixugamans, amb un fil de cotó de lligar talls rodons, i cada setmana que passava li tallava un peu, i em sembla recordar que ho feia a gust, suposo que per revenja de les males estones que em feia passar.
A partir de la primera comunió, o sigui a partir dels set anys, ja em vaig trobar ficat a la roda de totes aquelles prohibicions. Cada divendres, abstinència, i més endavant també dejuni. I normalment era el dia que tenia més gana, quina casualitat. M'havia de menjar un tall de bacallà fregit, que m'anava fent una bola a la boca que no em baixava ni amb dos vasos d'aigua de litines, o bé cigrons estofats, bròquil, o el plat de Quaresma compost per bacallà, patates i ous durs, tot bullit i amanit amb oli d'oliva, all i julivert. Jo aquell dia em delia per un bistec de la culata tallat prim i ben fregidet a la paella amb all i julivert. Només m'agradava un plat que solien fer també per aquelles dates: el guisat de pèsols amb ous durs i carxofes. De fet, d'abstinència se n'havia de fer tot l'any, el que passava era que si anaves a comprar la butlla, un paper enrotllat i lligat amb un fil, el text del qual no recordo perquè no vaig gosar desenroscar-lo mai, a can Poc Call, una llibreria religiosa que hi havia al Pes de la Palla, en quedaves eximit tot l'any excepte per aquesta època.
Però abans d'arribar aquí hi havia hagut el Dijous Gras, dia que menjàvem truites amb botifarra d'ou, i coca de greixons, normalment feta per les àvies o la mare. De petit havia anat a berenar a fora amb alguna àvia que m'acompanyava, i recordo que un cop vaig anar amb l'àvia Carme el dimecres de Cendra, i ja acabats els carnavals, a berenar i a enterrar una sardina, que no recordo si era fresca o d'en Massó, a un hort que tenia una seva amiga, la Carmelita, cap a les Pedreres. Allò d'enterrar una cosa comestible tampoc ho vaig acabar d'entendre. Bé, això d'acabats els carnavals és un dir, ja que en l'època de la meva infantesa i adolescència estaven prohibits per part del senyor que manava. Només havia sentit explicar a l'àvia les bogeries que es feien abans de la guerra, quan eren permesos. I em pensava que allò devia ser molt divertit, fins i tot vaig tenir ganes d'haver nascut abans per a gaudir de tot aquell guirigall.
Jo, aquesta època de l'any, la portava molt malament, almenys en el meu interior. De cara a fora era un noi creient i ho acceptava tot. Però tot allò m'afectava molt i em posava molt trist. Durant la Setmana Santa no podia cantar, ni posar música, a la Salle no feien cinema, i als cinemes grans amb prou feines. I quan anava a passeig em dedicava a mirar més que mai les cartelleres que hi havia plantades a les parets, principalment les que hi havia pujant i baixant les escales del pont de Sant Agustí.  Llavors venien els llargs i tristois oficis de la Setmana Santa. També m'explicaven que a la catedral durant aquells dies, a punta de clar, hi havia l'ofici de les tenebres, en sortint del qual la gent feia sonar matraques de fusta i deien que mataven jueus. Jo no hi vaig pas anar mai, però l'àvia Carme em va comprar una matraca petita, i matava els jueus des de casa, a distància, per entendre'ns. Que voleu que us digui. El que recordo amb més alegria era quan fèiem brunyols el Dijous Sant. Amb una bona recepta, uns resolis de confiança i la perseverança de la baba Lurdes a pastar, la veritat és que sortien molt bé. El problema era que a vegades no pujaven ni abrigats amb dues mantes. L'àvia els posava sobre la nevera per a aprofitar l'escalfor del motor, i com més ens els miràvem menys pujàvem. Fins que ho feien de cop i desbordaven la bujola. Llavors l'àvia tocava a sometent, ho havíem de deixar tot, sopar inclòs, i córrer tots cap a la cuina a coure'ls, d'on sortíem al cap de dues hores amb els jerseis impregnats d'oli com els de la xurreria Pirulí, que en aquella època, mai millor dit, tallava el bacallà a Girona.
Pobra Quaresma. Ara quasi no en parla ningú. Crec que buscaré una vella de cartó, i si no la trobo, me la faré, i no li tallaré cap cama, la deixaré penjada al meu despatx ballant tot l'any, al costat del mòbil d'unes orenetes que em va regalar pel meu sant, el meu nét gran, en Lluc. I així, de tant en tant, quan aixequi el cap, recordaré aquelles vivències que no em feren especialment feliç.
 

                                                                                                                                       il·lustració de laboratorium