Els estius em dedico a sobreviure. Els passo com puc, mig retirat de la circulació i poc actiu, com fan els dragons i les sargantanes, però aquests a l'hivern. Intento aprofitar per a fer coses que no faig durant l'any, no perquè no tingui temps, sinó perquè les deixo per a l'estiu. L'experiència em demostra que pel setembre torno a la vida normal no havent fet ni la meitat del que volia fer. Això tampoc em preocupa massa, ja que si em posés al dia, ¿què faria l'estiu vinent?

Enguany, en començar l'estiu, em vaig fer un jurament politicocultural, dient que em desconnectaria una mica més del que passava al món, que llegiria menys diaris, miraria menys la tele, i aparcaria les xarxes socials, les tertúlies i la xerrameca inconsistent dels polítics. Amb tot això pensava aconseguir una millor qualitat de vida i una tranquil·litat que em permetria mirar enlaire més sovint, no per vigilar si me'n queia un tros pel cap, sinó per admirar la bellesa canviant del cel estival. Intentaria oblidar-me dels dos governs que ens manen i pataquegen. Intentaria oblidar-me del verb retallar, que només havia conegut de molt petit quan, equipat amb les tisores que treia del cosidor de la mare, m'entretenia a això, a retallar les figures d'uns quaderns que em compraven per distreure'm. Tinc entès que tenia un bon pols i vaig ser un gran retallador, però jo només retallava els meus quaderns, no els dels altres.

I ara, ja ficat plenament dins la canícula estival, intento entretenir-me amb alguna lectura fàcil i no massa transcendent. No tinc ganes d'esforçar-me. I amb algun bany escadusser quan fa molta calor, allò d'un entrar i sortir. L'aigua no m'ha tirat mai gaire, ni per fora ni per dintre. Vaig aprendre a nedar en una petita gorga amb un pneumàtic de cotxe i lligat a una corda de cotó, i fer gaires braçades em cansa de seguit. També m'angoixa tot el rotllo de les cremes solars, i el clor de l'aigua em resseca la pell i m'irrita els ulls. Segur que cada dia em torno més figaflor, però us explico tot això per situar-vos respecte al que representa per a mi l'estiu.

Em situo sota els arbres, que és allà on s'està millor, principalment als matins, ja que a la tarda bufa una marinada excessiva, quasi molesta. I allà procuro deixar la ment en blanc, i amb els ulls tancats, quan no llegeixo és clar, ensumo el perfum penetrant del vell gessamí blanc, intento esbrinar a través del cant els diversos ocells que tinc a sobre els arbres, i m'imagino el transitar de les abelles i les papallones per sobre els arbusts florits. Un dia que havia dinat més del compte, mig endormiscat en la calorosa tarda, se'm va aparèixer el ministre calb d'orelles, vull dir d'ulleres, que corria pel jardí amb unes grans tisores de podar. Em vaig despertar sobresaltat, i vulnerant el jurament que havia fet a principi d'estiu, vaig córrer cap a Internet per a veure si m'havien ingressat la paga. Això és un trist viure.

Intento mirar a la tele només pel·lícules de l'Oest, que a l'estiu en fan algunes de bones. Enguany he pogut veure, entre d'altres, l'esbojarrada i hilarant La batalla de las colinas del Whisky, i Johnny Guitar de Nicholas Ray, amb l'ostentós petó final que la Crawford fa al desconegut Sterling Hayden.

El que no puc és estacar el pensament, i no puc evitar, de tant en tant, rumiar en quin paradís m'agradaria viure si és que això d'aquí se n'anés un dia a fer punyetes. I llavors penso en llocs que he estat, normalment cap al nord civilitzat: Dinamarca, Finlàndia, Suècia, Islàndia… I quan baixo del núvol penso que ja sóc massa gran i que, a més dels lligams familiars, estic massa arrelat a aquesta punyetera terra.

I va ser justament ahir, enmig de l'endormiscament que em donava la pesada tarda, que ho vaig veure clar. Me n'aniré a viure a Medicine Bow a l'estat de Wyoming. I el primer que faré serà entrar al saloon, i em titllaré un parell de whiskies a la barra, a peu dret, d'una sola tirada, cosa que sempre he volgut fer. I llavors buscaré el xèrif, el gran Wyatt Earp, i jugaré amb ell a pòquer fins que el cor me'n digui prou. Crec que hi estaria bé allà. Encara que una altra bona opció seria anar-me'n a l'oest del Pecos. Compraria una caseta de fusta amb una porxada i un balancí, i em passaria les nits allà fora mirant els estels i escoltant els coiots. I els matins, quan em ratllés, podria sortir a fora a fer punteria als grans cactus amb el meu colt 45 sense que ningú em digués res. Això sí, comptant amb l'inestimable assessorament d'en John Wayne.