— Últimament he vist que els guies turístics, els que porten un paraigua tancat que assenyala cap al cel, han ampliat el recorregut quan els ensenyen la nostra ciutat. En acabar el circuit habitual, tornen pel pont de l'Eiffel fins a Santa Clara, es paren davant la confiteria Castelló i els expliquen que el xuixo va néixer a Girona. Llavors, sense comprar-ne cap, els fan girar 180º, i davant el Rocambolesc, els expliquen que aquesta gelateria pertany als germans Roca, el restaurant número u del món. I llavors, també sense fer cap despesa, marxen cap a la plaça en direcció als autocars.

— No sé quants de vosaltres heu llegit la Divina Comèdia de Dante. Bé doncs, allà l'escriptor explica la manera de baixar als inferns. Es fa per una mena de rampa circular que es va enfonsant dintre la terra, i en els diferents pisos es troben les ànimes, com més dolentes més avall. Per entendre'ns, com les safates d'una assecadora de bolets, però en pla bèstia. Bé, doncs la nostra nova estació de l'AVE ve a ser una cosa així. Escales interminables que baixen cap al centre de la terra per pisos, amb la diferència respecte a l'explicació que fa l'escriptor que a la nostra estació, en els diferents estrats, no hi ha ni una ànima, ni en pena ni sense pena. El que sí que hi havia dies endarrere eren goteres, que una brigada treballant al terrat intentava solucionar.

— Al parc de les casernes hi ha un cartell que diu: “Projecte gat-Girona Ciutat. Colònia de gats gestionada per l'Ajuntament a través de la Fundació Fauna”. I en una de les entrades del parc, la del carrer Migdia, una munió de gats la campen per les escales, dia i nit, donant prestància al que representa ser un lloc senyorial. La cosa no passaria d'aquí si aquest bestiar no pugés a les terrasses veïnes remenant-ho i emmerdant-ho tot, i estirant-se a parar el sol a les gandules sense permís dels propietaris. Ah, i avís per als despistats: no se us acudeixi denunciar-ho a l'Ajuntament. Aquests gats són intocables amb més drets que els mateixos ciutadans. L'altre dia al matí, encara de fosc, n'hi havia quatre que venien de dintre Girona. Com que eren Fires, vaig deduir que venien de barraques. Felicito als estadants de la Casa Ciutat per aquest meravellós projecte.

— L'Onyar baixa net d'ençà que Fornells ha empalmat el seu clavegueram amb el de Girona. Bé, el resum és que enviem igualment la porqueria a Girona, però per un altre conducte, el reglamentari. La millora de la qualitat de l'aigua del riu es nota a simple vista: més fauna, vegetació més rica, i fins i tot els reflexos que les cases projecten a l'aigua semblen més francs.

— L'endemà de Fires, l'endemà dels focs. La vida torna a la normalitat. Bufa una lleugera tramuntana que ens ha cobert la ciutat d'un núvol dens. A la plaça desmunten les parades i s'emporten el menjar i el beure cap a un altre lloc desconegut. A sota les voltes tothom frega, amb força lleixiu, per treure l'enganxifosa pàtina d'origen indesxifrable, i la pudor de pixum que desprenen les cantonades. A l'Argenteria les botigues fan els vidres amb Mistol, i a Can Quera, totes les dependentes amb guants blancs i paciència infinita, tornen a posar d'un a un, com cada dia de l'any, els rellotges en el quilomètric aparador.

— Les vies verdes que passen prop de la ciutat són un bon recurs per a l'esbarjo de la gent. Jo freqüento la que correspon a l'antic traçat del Feliuet, el petit tren que anava a Sant Feliu de Guíxols. A partir del quarter de la “benemérita”, passant a tocar el Parc Tecnològic i Científic, el camí s'enfila suaument fins a arribar a la Creueta, i deixant a la dreta una era on encara es fa la festa major, el camí mena cap a la “casa dels gats”, un antic mas abandonat on campen una munió d'aquestes bestioles, per cert no gestionades per l'Ajuntament de Girona, ja que no estan dins el seu terme. D'això ja se n'encarrega alguna ànima caritativa que cada dos per tres els porta menjar. Continua el pla fins que el camí fa un meandre, i passant sota el pont de la N-II, arriba a un pontet metàl·lic molt graciós, i a una llarga tirallonga que porta fins a una pilona d'entrada al poble de Quart. En aquesta ruta es troba molta gent a peu, corrent, grups de ciclistes que passen motivats parlant de rècords, cadenes i pinyons, inclosa gent gran mig impossibilitada. El denominador comú és la simpatia i la salutació cordial.

— Ara sí que tenim el fred aquí. Aquesta nit la temperatura ha baixat prop d'aquella xifra on no fa ni fred ni calor. També tenim anunciada una llevantada per al cap de setmana. I el fred tramuntanal que repassa l'Empordà avui arriba aquí a la “plaça dels cines”. Les aigües minses del riu sembla que hagin perdut l'esma, i en lloc d'anar aigües avall, cap al Ter, vulguin tornar a la capçalera on van néixer. Les fulles grogues dels arbres, tocades pel fred i sacsejades pel tràmpol, cauen a poc a poc, com una sòlida pluja daurada, conformant a terra una immensa i tova catifa. Els porticons de llibret que no s'han tancat, espeteguen a la paret un cop i un altre de forma violenta, i a la plaça, les taules, ja parades, alliberen tota mena de tovallons i estovalles que el servei s'afanya a recollir de terra. Sempre he pensat que l'hostaleria de la zona hauria de mirar més sovint les previsions meteorològiques. S'estalviarien molta feina inútil.

— La plaça de la Independència és el “refugium pecatorum” de les activitats de l'Ajuntament.  El nom més adequat seria: plaça de la Dependència. S'hi fa de tot: sardanes, desfilades de modes, fires de tota mena… De fet suposo que ja es va muntar per a això, deixant-la en l'última remodelació neta i pelada, només amb minsa estàtua dels defensors de la ciutat. El que no m'hauria pensat mai és que enguany servís també per a donar la sortida al Ral·li Costa Brava. A primera hora del matí, un traüt i un fumerri provocats pels tubs d'escapament dels virolats cotxes, van aixecar els veïns del llit. Segur que encara els queda per descobrir alguna nova utilitat. I avui, 15 de desembre, l'han trobada. A les 8 h del matí, per no molestar, he anat allà amb el cotxe per descarregar unes caixes. Quan he arribat hi havia un gran desplegament de tots els cossos i forces: bombers, mossos, urbana, com si es tractés d'una gran catàstrofe. Estaven muntant, entre altres coses, carpes i un arc inflable que deia La Marató, intentant enquibir-se en el poc espai que deixaven les parades nadalenques. Com podeu pensar, he fugit jo i capses, per sota l'arc de triomf, carrer de Santa Clara amunt, que les rodes em tocaven al cul. Això ja és “cum laude”. A la plaça no es pot viure: sense pàrquing, sense plaça… Com a mínim, hauríem de tenir exempcions fiscals o bé que l'alcalde ens pagués, de tant en tant, un menú a Can Boira. I ara l'Ajuntament ha convocat els veïns per a veure el tipus d'arbres que volem, ja que els canvien. Em sembla que proposaré que no en plantin, i que enderroquin les voltes perquè hi hagi més espai útil per al folklore.

— Cada any em passa el mateix. Passades les festes de Nadal i de Reis, sento un pessigolleig nostàlgic que m'indueix a pensar que si la reencarnació fos possible, m'agradaria fer-ho en un nen, per a poder tornar a fer cagar el tió i per a poder tornar a creure que les barbes dels tres Reis no són de per riure sinó de veritat, i passar-me la nit fent veure que dormo tot escoltant si vénen o no vénen. Posaria, però, per condició que les joguines tornessin a ser de llauna i que el Mecano existís.