Ara sembla que hi haurà una llei que ens protegirà a partir de segons quines hores respecte a les trucades dels lloros que ens volen vendre determinades coses. Però crec que els migdies no queden coberts; o sigui que mentre fas el dinar, dines, o fas la becaina, podrà trucar qui vulgui. L'altre dia un meu germà em va dir que quan és a casa a aquestes hores, el primer que fa és despenjar el telèfon fix, i el torna a penjar quan marxa després de dinar.

Això, en principi, sembla que arregla el problema, però tampoc. Resulta que jo tinc un número al qual no sé qui ―perquè no despenjo mai― truca des de fa més de mig any a les 9 del vespre, quasi cada dia. Jo no despenjo, però està clar, fa mig any que ho intenta. Bé, com que ja he parlat d'aquest tema altres vegades, ara no voldria que us penséssiu que he agafat una obsessió amb el telèfon com la Teresa Forcades amb les farmacèutiques. Però, carai!, reivindicar un xic de pau tampoc està de més. Pago les factures amb silenci i resignació. Doncs jo exigeixo el mateix: silenci.

Bé, i ara arriba l'altre. Segons el Diccionari de la llengua catalana «cantonada» és «en l’encreuament de dues vies, angle format per dues façanes o parets d’un edifici». Crec que la definició del diccionari és incompleta i s'hi hauria d'afegir: lloc on es col·loquen les persones que et volen fotre un rotllo o vendre alguna cosa.  Abans les cantonades servien de referència o punt de trobada i per a agafar alguna galipàndria a l'hivern. També en l'àmbit popular s'aplicava la frase «aquella fa cantonades» a les dones de vida lleugera.

Els que viviu en pobles us estalvieu algunes molèsties, la del telèfon no, és clar.  Doncs a vila, ara s'ha posat de moda, empaitar-te a les cantonades. Els de la Creu Roja, la Fundació Carreras, els Metges Sense Fronteres i altres organitzacions per l'estil. Quan surto de la plaça de Sant Agustí en direcció a les Casernes, el primer empait es produeix a l'encreuament de Santa Clara amb el pont de les Peixateries; el segon a l'encreuament Santa Clara amb Carrer Nou; el tercer a sota les voltes de la plaça de Catalunya o a Pompeu Fabra; llavors ve la zona de Maragall amb Gran Via, i encara queden els que se situen a la plaça del cigarro, prop de l'hotel Carlemany. Llavors si hom trenca cap a Ultònia i agafa Migdia, se'n situen uns al davant de la Salle, on s'aturen les mares a comprar iogurts per als nens o a la fleca del davant. Jo procuro fer cara de molt emprenyat, però no sempre funciona. I com que ja he après a torejar com el Nardo, el torero d'Olot, els esquivo com puc, però, com que sempre en van dos o tres, juguen amb avantatge. El que és interessant són les diferents maneres de reclamar-te. Avui un m'ha dit: «M'he proposat fer-lo soci de la Creu Roja»… Una noia la setmana passada em va dir: «Avui tinc un problema greu: no se'm para ningú. Suposo que vostè tampoc ho farà.» «No, maca», li vaig dir. També val la pena fixar-se en el temps que demanen perquè els atenguis, que normalment oscil·la entre trenta segons i dos minuts.

Bé, jo ja entenc que aquests xicots o xicotes fan una feina tant o més carregosa que els que pugen per l'escala aprofitant el descuit d'algun veí, i et volen unificar les tarifes d'Endesa amb les del Gas Natural; però punyeta, si fas cada dia, dos cops, el mateix trajecte, la cosa es fa costeruda. Haurien de posar-te una bandereta com la del Domund o el Càncer, així el que t'agafa de nou veuria que ja t'han parat, però com que són d'entitats diferents, potser tampoc seria solució, ja que es donaria el cas que podries anar amb quatre o cinc banderoles diferents. És de mal solucionar. Crec que aquestes entitats, que en principi tenen un fi lloable, haurien de ser més curoses, perquè poden arribar a fastiguejar el personal. Jo els repartiria per la ciutat per a evitar aquestes concentracions. En posaria uns quants a la Devesa, els altres al Sant Ponç, i uns altres a Palau, a tocar del camí ral de Fornells, així la cosa no quedaria tan congestionada.

Exposat aquest tema que em preocupava, ara ja, passats els carnavals, i mentre escolto el batre de la  tramuntana a les persianes, la cadència folla de les seves cordes, i contemplo les aigües de l'Onyar embravides per uns moments, em preparo per a entrar a la Quaresma, aquella època de l'any que, com ja us he explicat algun altre cop, de petit em tenia cohibit. I com que els meus néts em van dir que vindrien a veure la processó del Divendres Sant —l'article m'hi ha fet pensar—, me n'aniré als Quatre Cantons, on no els explicaré la problemàtica de les cantonades, ja s'ho trobaran de grans. Els diré que jo, de petit, havia de ser manaia.