Algun cop et deuen haver fet la vella pregunta: ¿Què t'enduries a una illa deserta? Entre les moltes respostes que he sentit hi ha la d'un llibre. Doncs jo no. Sobre la marxa he decidit que m'enduria pa, oli d'oliva, vi i unes llonganisses. Són uns productes, alguns quotidians i els altres no, que trobaria a faltar. Ja sé que alguns no són els més saludables. Faltaria la mongeta tendra, les tomates, els enciams, els llegums, etc., etc. Ho sé, però avui no us parlaré pas dels productes de l'horta, i em dedicaré a analitzar els que us he anunciat primer.

Pel que fa al pa, avui dia te'n veus un bull per a trobar-ne de bo. I això que no serà perquè faltin tipus i varietats. És freqüent trobar-ne en moltes fleques més de trenta tipus, entre formes i farines diferents, que m'abstindré d'enumerar aquí. Sempre he cregut que se n'haurien de fer només un parell de classes, però ben fets. Utilitzant bones farines, el temps de llevat necessari, una aigua que no tingués gust de clor, i que ens el donessin ben cuit i amb una bona crosta. No és que sigui panarra, però el poc que menjo m'agrada menjar-lo bo. Recordo que, de petit, les àvies també se'n veien un niu per a trobar-ne al seu gust i tot sovint canviaven de fleca. El meu pare deia que li agradava canviar de proveïdor de tant en tant, que un s'acostumava massa al pa de sempre i llavors sortien els defectes. Ara, a part de tots els problemes que pot tenir el pa actual, n'hi ha un de molt gros que moltes vegades el fa inservible. Les llesques tenen uns forats de la magnitud dels forats negres siderals, que no és que s'hi escapi la melmelada, sinó també les rodelles de paltruc. Una altra cosa que passa és que, si te'l fas tallar, ho fan a llesques tan primes, que l'endemà han quedat salomòniques i no entren a la torradora ni amb calçador. La meva primera aproximació al pa bo, va ser durant els meus estius a Canet d'Adri, cosa que explico al meu llibre Memòries de calça curta, quan a mitja tarda anava a buscar el pa al poble, en bicicleta, i la coixinera se m'entrebancava amb els raigs de la roda de davant. Em costa trobar pa bo a Girona i quan pujo a la Garrotxa el trobo excel·lent. En canvi els d'allà dalt es queixen que ja no és el que era. Crec que el pare tenia raó.

¿De l'oli d'oliva què en puc dir? Diuen que és vital en la nostra dieta mediterrània. Aquest element em va a favor, encara que si aneu al dietista, us dirà que només en podeu prendre una cullerada sopera al dia. Un tall de pa o una torrada amb oli ha estat i continua sent una menja exquisida. Avui dia se'n troba de molt bo procedent del nostre Empordà i també molt car. Recordo que de petit el portava un home a casa, a granel. Sempre li va dir a l'àvia que era de l'Empordà, però jo em penso que feia barreja. L'argudell, varietat nostra i per a mi excel·lent, dóna un oli potent, aromàtic i lleugerament amarg.  

Quant al vi, això ja són figues d'un altre paner. Avui dia hi ha quantitat de cellers que pugnen per fer-se un nom, i que treuen vins de qualitat de tot tipus de preu. Aquest beuratge, assimilat amb seny, és bona cosa, fins i tot medicinal, diuen. De petit, a casa ens el portava a granel el mateix marxant que portava l'oli. Deia que era de Batea barrejat amb Empordà per baixar-li el grau; en aquest cas crec que l'home era franc. L'aigua de litines ja ens la hi posàvem nosaltres després. Més tard, els que ens fèiem el vi, presumíem de no veure vi de «polvos». Però sempre bevíem vi ranci o vinagre, això si, natural. Ara es troben bons vins, embotellats, darrere dels quals hi ha uns coneixements i una bona professionalitat. Personalment m'he anat decantant pels vins blancs. Em costen menys d'assimilar, principalment en èpoques de calor. Per sort, la cultura del vi blanc va entrant cada cop més. El que passa és que per a beure bons blancs hem d'estar disposats a pagar-los. Dic això perquè anant de restaurants per aquests mons de Déu, em fa que molta gent no està disposada a pagar per un blanc el que paga per un negre.

I he deixat per al final el tema de les llonganisses. El porc, tan bo i, diuen, tan dolent a la vegada. Dels animals de quatre potes és el que m'agrada més. El que passa és que d'embotit bo de veritat ja tampoc se'n troba o és molt complicat i has de voltar molt. Es podria donar molt bé el cas que per a trobar quatre productes diferents del porc, haguéssim d'anar als quatre punts cardinals de la nostra província. Els que ho tenen bé encara és la gent de pagès que engreixen i es maten aquesta bestiola. El producte resultant sol ser millor que la majoria de productes que trobem en els establiments on solem comprar. D'això en puc donar fe per formar part del jurat del concurs d'embotits artesanals que cada any es fa a Olot. Sempre em solen posar en l'apartat de les llonganisses, i a fe de Déu que en provo de bones.

Fa cosa d'un mes em trobava dinant un dissabte a Olot, quan, a l'hora de les postres, em va trucar el bon amic Quim, que viu a la Canya. Vam quedar que de baixada em pararia a casa seva a fer el cubalibre. I la cosa va acabar amb un berenar en què vam degustar un remenat amb les primeres monjoles de la temporada. Llavors, aquest amic, que és molt bon amic, va voler que tastés l'embotit del porc que maten a casa seva. Em va portar una llonganissa d'un any, una de dos anys i un paltruc negre també de dos anys, i reconec que vaig provar l'embotit més extraordinari que he tingut ocasió de menjar en la meva llarga vida. I sortint d'allà vaig tenir clar, que aquestes eren les llonganisses que m'hauria d'endur a la meva illa deserta.