El trencalòs, Gypeus barbatus, o quebrantahuesos en castellà, és un carronyaire tan interessant com escàs. Aquest animal s'empassa ossos d'una mida desmesurada, i els seus potentíssims sucs gàstrics els desfan a dintre l'estómac, aprofitant el moll de l'os com a aliment. Els ossos molt grans que no es pot empassar, els agafa i els puja a una altura considerable, des d'on els deixa caure sobre roques cantelludes a fi que es trenquin per a poder-los menjar. Els adults tenen un color d'argila daurada com a conseqüència, sembla, de banyar-se en basses ferruginoses, que només ells coneixen. El primer que vaig veure de lluny va ser a Boumort, fa molts anys, en una excursió amb els amics de l'Apnae, i el vaig esmentar en el meu article «L'ombra del trencalòs», publicat al Forn d'Anells. El segon el vaig veure voltant per sobre meu, a gran altura, a Organbidexka, a l'Irati francès. Fa un parell d'anys vaig tornar a Boumort per fotografiar-lo, amb poc èxit.

I vet aquí que la primavera passada hi vaig tornar, amb ganes d'aprovar aquesta assignatura pendent. He estat a Buseu, un poble deshabitat situat a 1.950 m d'altitud, entre la Pobla de Segur i Gerri de la Sal. En aquest poble abandonat i en runes, del qual només es conserva un xic bé la petita església, en Jordi ha construït una casa refugi molt ben condicionada, punt de partida per a pujar al canyet que té més amunt. Allà vaig passar dos dies i dues nits amb els meus companys Joan i els dos Peres. Vàrem arribar el primer dia prop les deu del matí, i en Jordi ja ens esperava per a pujar-nos al canyet, on, després d'abocar el menjar, ens va deixar allà fins a les set de la tarda. Ens vam situar en els hides per a dues persones equipats amb vidres opacs, a fi de poder fotografiar sense ser vistos, disposats a passar-hi vuit hores. Aigua, entrepans, orinal, i tot el material fotogràfic, que no era poc precisament.

Quan encara no eren fora els que tiraven el menjar, van irrompre a l'escenari més d'un centenar de voltors comuns que van començar a menjar amb desfici i a barallar-se entre ells. Al cap de poc va començar a planejar sobre nostre el primer trencalòs del dia. També varen aparèixer una parella de voltors negres. I així va començar una diada de molta activitat fins que va aparèixer una guilla, que semblava la mestressa de la casa, i va començar a espantar tota la concurrència. Llavors es va passejar manducant per tot l'escenari una bona estona, orinant-se sobre cada peça de carn que no li feia el pes. Déu n'hi do. Llavors van tornar alguns voltors i uns vuit o deu trencalossos, entre joves i adults, que ens van fer passar unes hores molt agradables, amb les seves entrades i sortides amb un os agafat pel bec, o en una pota, les seves baralles i els vols planants. Unes hores de gaudi que només el gran Delibes seria capaç de descriure amb la pulcritud que el moment requeria. Haig de dir que vam poder veure els quatre carronyaires que existeixen a Europa: el voltor comú, el voltor negre, l'aufrany i el trencalòs.

Al vespre, un cop al refugi, ens vam entretenir amb un aperitiu previ al sopar, tot mirant les fotos i fent el comentari de la jornada. Un sopar consistent: un bon «manit» i un arròs de muntanya de conill i corretjoles, acompanyat d'un negre de Somontano, ens va deixar a punt per a anar a dormir d'hora.

L'endemà, després d'esmorzar, vàrem tornar a pujar al canyet, preparats per a tornar-hi a passar el dia. Quan hom va pels carronyaires, no val la pena matinejar massa, ja que aquests animals no es mouen fins a mig matí, quan l'ambient s'escalfa i ells aprofiten els corrents tèrmics per a estalviar-se batre les ales en desmesura. Va ser un altre dia memorable, amb sol filtrat, que em va permetre fer les fotos amb menys duresa que la vigília. El trencalòs comença a menjar veritablement quan es retiren els altres carronyaires. En un moment determinat en tenia nou a terra i quatre o cinc volant per sobre meu. Si tenim en compte que en el nostre Pirineu hi ha unes 33 parelles, us adonareu de l'èxit aconseguit. Penso que Buseu és un dels millors llocs per a veure aquest ocell de tot el nostre Pirineu.

I de tornada al refugi, el mateix programa que la vigília, amb un lleuger sopar de muntanya a base de trinxat amb rosta i estofat de cérvol. En el post-sopar la xerrola amb els meus companys i amb un fotògraf de Sardenya que ens vam trobar allà, l'Stefan, amb qui vaig tenir ocasió d'intercanviar opinions i inquietuds, amb la inevitable comparança de dos països que s'assemblen molt. Llavors va començar a pujar la nuvolada i va ploure tota la llarga nit.