mida text -a +a     Facebook   Twitter
versión en castellano
ALENTEJO
Carles Ginès | 27 de maig del 2015

Sembla que vingui de lent o d’alentir. No vaig pas observar en aquesta comarca portuguesa que confronta amb Extremadura que els seus habitants anessin més a poc a poc que els d’Olot o de Ripoll. Fa uns quants anys que vaig a Càceres i a Badajoz, i que em deixo caure per la Sierra de San Pedro per fotografiar rapinyaires i carronyaires. Tot i que aquest lloc es troba a uns 15 km del país veí, no havia trobat mai el moment d’entrar-hi. I enguany vaig creure interessant fer un viatge per aquesta zona. Pel camí vaig dinar a Las Pedroñeras, el poble dels alls de la província de Conca, amb el gran Manolo de la Osa, a la taverna que té per als dies de cada dia, al costat del restaurant d’una estrella que tant li costa mantenir en un lloc com aquell. Un encert. Un menú a base de cigrons amb tripa (callos), bacallà amb samfaina (pisto) i safrà, i perdiu amb gírgoles de panical (setas de cardo). Per beure, vi de la Manxa molt correcte, que li elaboren expressament per al seu restaurant. Vaig dormir a Belmonte, al Palacio del Infante Don Manuel, un hotel nou, bestial, muntat dins unes ruïnes, que per cert estava buit. En lloc d’intentar entendre la rendibilitat d’aquelles instal·lacions davant aquella inversió tan bestial, vaig preferir anar a fotografiar la posta de sol al parc de molins de vent que aquesta població té, com moltes altres de la Manxa, encara que en aquest cas no són res de l’altre mon. L’endemà al matí, a indicació de la recepcionista de l’hotel, vaig visitar molt a prop d’allà, Segòbriga, unes ruïnes romanes no massa interessants però sí desconegudes.

Abans d’entrar a Portugal, vaig fer una passada pel Puente de Alcántara, que ja coneixia de feia una colla d’anys. Aquest pont romà sempre fa de bon visitar i, tal com diuen els d’Olot, ventar-li uns quants «retratus». I llavors vaig entrar al país veí per Valencia de Alcántara (Càceres) fins a un poblet proper que m’havien recomanat: Marvão. Aquest poble està penjat sobre un penyal que fa que quedi encaixat dins una fortificació natural. Com que vaig veure el poble molt amunt, vaig pensar que abans de pujar, seria important cercar un restaurant per a agafar forces. Vaig parar-me a baix a la carretera, al costat del riu, en un hotel-restaurant que feia bona fila: Sever Rio. I la vaig encertar totalment. Resulta que aquest hotel ha estat el resultat de la remodelació d’una antiga pensió. Ara el porten dos germans que són els néts, però la iaia de més de 80 anys encara estava a la recepció, i segons em va explicar un dels néts, encara feia algunes postres de la carta. Estevão Garraio, un dels germans, és el gerent-maître-sommelier. Molt atent, el vaig deixar que m’aconsellés. «Mixto de cugumelos salteados en aceite e allo, terminados com ovos», «Perna de borrego de leite asada com castanhas, cebolinhas e grelos», i un bon vi portuguès. Les postres, un assortiment casolà típicament portuguès: encharcada de nozes, tecolameco, pudin de castanha…, acompanyat d’un excel·lent porto del 88. Una gran experiència amb un component de sort, ja que el tòpic que diu que a Portugal es menja bé pertot, no és cert del tot. Sí que és molt més barat que a Espanya i per descomptat que a Catalunya.

Després de dinar vaig pujar a Marvão, el poble blanc emmurallat. Aquesta visita sí que val la pena, ja que, a pesar del turisme, encara és molt autèntic. Recomano circumval·lar el poble per la muralla i pujar fins al castell per a poder gaudir de les vistes exteriors i del poble amb els seus carrers empedrats.

Després de dormir a Marvão, vaig agafar el camí d’Évora, on tenia previst passar un parell de dies. Vaig passar per Castelo de Vide. Interessants, l’església de Santa Maria de la Devesa, el castell i el call jueu (la judería). I per Portalegre cap a Elvas, parada obligatòria per a veure l’extraordinari aqüeducte d’Amoreira, de 7,5 km de llargada i 40 m d’altura, que recorre tot el poble.

A Évora hi ha molta cosa per a veure. La catedral; la Capela dos Ossos, construïda en el segle XVI pels franciscans a base de 5,000 esquelets; l’Aqueduto da Água de Prata; el temple romà, i una colla de carrers interessants. Vaig fer un àpat en un restaurant, Adega Do Alentejano. La típica «sopa de tomate» feta amb pa mullat, ou i diverses classes de salsitxes que serveixen a banda. Haig de donar fe que si no hi hagués anat recomanat per la recepcionista de l’hotel on estava, no hauria tingut nassos d’entrar-hi.

Abans de tornar a entrar a Extremadura, vaig visitar Monsaraz, un poblet molt endreçat i de bon fotografiar. El vaig trobar molt turístic, però només preparat per als caps de setmana, ja que tot i disposar de mitja dotzena de restaurants, el dilluns no n’hi havia cap d’obert.

 


Comentaris Afegeix el teu

Escriu el teu comentari

El teu comentari quedarà publicat en breu. Si considerem que que no és oportú, ens reservem el dret d'eliminar-lo.


carles ginès - fotografia i literatura - contacte

© El contingut d'aquesta web no pot ser copiat ni reproduït sense el permís explícit de l'autor per escrit.