Des de la finestra veig el riu o el poc que en queda, cada cop més depauperat per la poca aigua que ens dóna la Confederació a través de la Séquia Monar que se suma a la quota del riu Ter, no fos que se’ns n’anés la comporta i ens en donessin més del compte. La major part d’aquell cabal ha d’anar a la gran capital que no en fa mai prou. Ara el meu riu està ple de sorra i de troncs, el resultat de les grans riuades de tardor i hivern, i pressuposo que el consistori té pocs diners per a netejar i tornar a drenar. El riu pobreja, una mica com tot en aquest país petit i cada cop més escanyat. Però jo passo bones estones observant els reflexos llanguits que provoquen les cases sobre les minses aigües, quan estan quietes o quan bufa una lleugera brisa. Llavors aquests reflexos estàtics, agafen un dinamisme especial, sempre que el vent no bufi massa, que llavors els fa desaparèixer. És bonic i cada dia diferent. L’aigua, encara que sigui poca, sempre dóna vida i alegria. De tant en tant, m’agafa per fotografiar-los. Llavors vaig a l’ordinador i revelo aquestes instantànies a la meva manera, un altre avantatge de la fotografia digital actual, donant-los a vegades una força i un acoloriment potser un pèl exagerat. Però a mi m’agrada.

L’ordinador, principalment pel que fa a la seva aplicació a la fotografia, ha estat per a mi una gran troballa que em fa passar molt bones estones. De vegades, quan porto un perdigó a l’ala, el que ara en diuen «estar depre», m’hi assec i solc posar a través de Spotify, la música permanent i infinita, un altre gran invent, una peça dinàmica que no em canso de sentir: Eyes Wide Shut (Ulls ben tancats), de la boja pel·lícula de Stanley Kubrick protagonitzada per en Cruise i la Kidman i composta per Shostakovich . O bé alguna peça country del meu ídol Willie Nelson. I si estic més en condicions, i tocant ja a la Setmana Santa, el Rèquiem de Mozart. Llavors em poso a treballar amb les meves coses amb la digna parsimònia d’un jubilat.

A la meva esquena tinc la plaça porticada, la que vindria a ser la Gran Place de Brussel·les, però en petit, la que jo anomeno plaça de la «dependència» pensant en el que hem de patir els pobres veïns. D’ella depèn l’ajuntament per a organitzar bona part dels actes a l’aire lliure que es fan a la ciutat. Tenim l’honor d’acollir bona part de fires i firetes, concerts, passarel·les, certàmens, nadals i reis. I també el goig d’haver estat punt de sortida del Ral·li Costa Brava dos anys consecutius. Enguany, suposo que a causa de les protestes dels veïns, que mig sords i fumats s’han queixat al consistori (no crec que hagi sortit d’ells), s’ha utilitzat per a aquesta efemèride la Devesa. Quan a la nostra plaça hi munten firetes de llarga durada, els avis es queden sense bancs, els gossos van restrets, i el pobre Álvarez de Castro o qui sigui, perd l’esma i ja no sap si ha d’assenyalar cap a França o cap a Sant Feliu de Guíxols. A la plaça de la «dependència» la tranquil·litat sol ser molt efímera.

Però jo de fet visc d’esquena a la plaça, a les seves fires, i a les corrues de guiris que segueixen la guia del paraigua tancat o de la flor de plàstic. Prefereixo viure de cara a les cases despintades que envelleixen amb mi, i al vell riu mig sec que no em falla mai i que em va indicant les diferents estacions.