El temps passa inexorablement. El pèndol del rellotge que mou el món no s’atura mai. Ningú hi ha de donar corda, no cal. Està dotat d’aquella propietat que els homes fa milers d’any que busquen i no han trobat: el moviment continu.

I a cops de pèndol a mi també m’han passat els anys. Vaig arribar al poble fa trenta-cinc anys, mitja vida, a un poble de 940 habitants que no tenia res a veure amb el que ara és en cap sentit. Vaig entrar en contacte amb el món rural desconegut per a mi, la gent em va acceptar, i vaig fer-hi una bona colla d’amics. I vaig anar aixecant a base d’esforços, rajol a rajol, una casa on veníem a passar els caps de setmana, les vacances i totes les estones lliures. I vaig ser molt feliç aquí amb tots els meus. I amb els anys vaig anar acumulant coses i cosetes, records i més records, sense que jo me n’adonés. Ha sigut ara, en el moment de marxar, que ho he vist. I m’ha costat acceptar-ho.

I jo, que venia de ciutat, anava veient que el poble es feia gran i pressentia els problemes que això comportaria, i lluitava tot sol a la meva manera perquè això no passés en el poble que jo estimava. Però els que manaven no ho veien com jo i treballaven per aconseguir per als estadants tot el consideraven necessari i no havien tingut mai. També era just.

I fa 24 anys vaig començar a escriure per aquesta revista i el meu estat d’ànim es reflectia en els meus escrits d’una manera inevitable. Al principi era molt crític amb algunes actuacions que es feien o que es volien fer al poble en les quals jo veia molts perills, i a voltes algunes les considerava exagerades. Els que manaven van tenir, ho reconec, molta paciència amb mi. I no me’n vaig sortir perquè així havia de ser. I el poble es va anar transformant, a poc a poc, amb el que avui és. Estàvem molt a prop de Girona, i tot i que per a algunes coses ens era beneficiós, la ciutat ens acabaria engolint.

Es van començar a eixamplar camins, jo ho reflectia en el meu article «Les dunes del camí ral», i es van començar a fer ponts més amples per si de cas; «Adéu a l’Asilo», el vaig escriure quan no se sabia què fer amb les sitges; «Si les casetes portessin rodetes», quan davant l’església es pretenia fer una avinguda de cases a banda i banda i semblava que aquesta feia nosa. I així l’eixamplament dels ponts va portar a engrandir els camins, que més tard es van convertir en carreteres i que la gent ara utilitza com a vies alternatives a la nacional, i ha portat al centre del poble una circulació desmesurada en ser la drecera de tots els pobles veïns.

I ara, que per motius impensats llavors m’ha arribat l’hora de desmuntar tot el que havia fet i tornar als orígens, desfilen pel meu cap tots els records dels moments viscuts. Moments més bons que dolents, segur. I vull agrair a tots els meus hipotètics lectors la paciència que han tingut amb mi, suportant que els expliqués tots els meus problemes i les meves inquietuds al llarg d’aquest centenar d’articles que la revista ha publicat durant tots aquests anys. Us portaré sempre al meu cor.

I també és el moment de reconèixer el meu error. El poble havia d’anar indefectiblement cap on és ara. Els pobles s’han d’adaptar als nous temps. Però al final sereu els aborígens, que heu conegut el poble d’abans i el d’ara, els que podreu jutjar si tot això ha valgut la pena.

P.D: Aquest és l'últim article d'un centenar, que durant 24 anys he escrit per a la revista Forn d'Anells, de Fornells de la Selva, amb el pseudònim de Mowgli.