Començo a escriure aquestes ratlles l’endemà de Sant Narcís, a mig matí, quan el sol em ve a visitar, entre pluja i pluja. Fa fred i bufa un lleuger vent de xaloc. He posat la cinquena de Mahler per si anés just d’inspiració.

Ahir al matí vaig estar a la Fageda, la del Sr. Jordà, a passejar i a ventar «retratus». Feia molt fred. Si una cosa m’impressiona d’aquest indret, a part dels faigs, que no és que siguin molt grans, és el cobricel que formen les seves capçades, més baix però que en les selves tropicals i per descomptat sense micos. Quan entres es fa el silenci i no se senten ni ocells, només algun gaig amb els seus crits esgarrifosos. Suposo que no hi troben menjar o és que queden esmaperduts dins la immensitat verda.

També jo em trobo perdut dins aquesta immensitat verda, només amb la meva solitud. Els únics sorolls que sento són els meus i alguna fulla que cau moguda per una tramuntana incipient. Hi ha molt poca llum i poc tema per fotografiar, ja que la fageda encara no està madura. D’aquí ve que la meva feina es limita a passejar i escoltar els obsessius silencis. Diu el poeta Maragall:

El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud,
s’atura, i no sent res, i està perdut.

I com que la fageda és perdedora, ho sé per experiència, he posat en marxa un artefacte que porta el meu mòbil que és com el sistema de les molles de pa d’en Toni i la Guideta, però en digital. De sobte el riure d’uns nens en la llunyania. Les veus es van acostant i passa la mainada pel meu davant dins un parell de tartanes. Saluden amb la mà i em diuen bon dia. A la mainada els agrada saludar. En veure’m carregat amb càmera, trípode i motxilla a un se li escapa: «Què fotografia aquest senyor?» I penso que té raó, que ni jo mateix ho sé.

A Girona avui és Sant Narcís, el de les mosques, el patró, i penso en el brogit que hi deu haver pel meu barri. L’Adagietto de Mahler s’acaba.