CARLES GINÈS | 28 de març del 2020
No us volia pas atabalar explicant la meva vida i miracles d’aquests dies de confinament. Crec que cadascú s’ho ha de passar com «pusqui». Però avui m’han passat pel cap idees estranyes que voregen la paranoia. He tingut un mal moment i ho he escrit.
He pensat que, tanmateix, estava fent el que faig sempre a la vida normal, exceptuant travessar Girona dos cops al dia, anar a comprar al Mercat del Lleó, i, a la tarda, veure la meva mare que és molt gran, viu sola, i ara viu un doble confinament. També remenar fotos al meu ordinador que ara, per raons d’estratègia no volguda, no el tinc allà on sóc.
Intentava imaginar si recordava un episodi d’aquesta magnitud, i han desfilat pel meu cap estones de patiment com uns exercicis espirituals a Vic, els dijous i divendres sants en la dècada dels cinquanta, quan només sortia de casa en companyia dels pares per a anar a visitar monuments. No ens paràvem a xerrar amb ningú. El meu pare feia un lleuger cop de cap o es tocava el capell quan ens trobàvem amb algú conegut. Girona era una ciutat morta. A casa aquests dies es xerrava molt poc i no es podia sentir música. El mes que vaig passar a casa a causa d’una intervenció el juliol passat. Però res no s’acostava al que estava vivint ara mateix.
Aquests dies tinc més picors del normal i faig més grans els petits mals que pateixo que no n’hi ha cap de greu.
Llegeixo, miro l’ordinador, parlo amb les meves noies, miro la televisió. Camino amunt i avall pel llarg passadís matí i tarda sense necessitat de posar l’Endomondo, fins que em roda el cap i haig de parar. De tant en tant obro el llum per veure passar els quadres que hi ha penjats. Bé, el que passo sóc jo, els quadres no es mouen. I devia ser quan ja em marejava que he recordat, no sé per què, una anècdota de quan les meves noies eren petites. Resulta que estaven comprant en una botiga de bibelots, quan va entrar una dona que coneixien demanant un quadre «de pasillo». Vam riure molt.
Avui he vist que no ens podem riure mai de ningú. Potser a aquella pobra dona li havien recomanat caminar, i trobava que el passadís era molt avorrit.
Comentaris | Afegeix el teu |
Jaume Viñals 30-03-2020 |
1 |
Bon dia amic Carles. Ara farás que miri els meus quadres de passillo......que no esn tornem boixos que tot passará......una abraçada.
|
Josep Mª Mayola 29-03-2020 |
2 |
Hola Carles.
|
Nuri vilagran 29-03-2020 |
3 |
Jo si que se que es una botiga de bibelots
|
Buticariu 29-03-2020 |
4 |
D’aquí un mes ens farem un farts de riure de les anècdotes mentres posem una taula pel mig...
|
josep maria fàbregas 29-03-2020 |
5 |
Moltes felicitats pels teus escrits. Els llegeixo amb molta il·lusió!!!
|
Ton Torné i Margarit 28-03-2020 |
6 |
Hola Carles
|
JORDI COLL BERTRANPETIT 28-03-2020 |
7 |
Molts ànims Carles. Una forta abraçada "virtual" i desitjo ben aviat poder-nos veure i beure una bona copa de vi plegats!
|
Ramon 28-03-2020 |
8 |
Botiga de bibelots. No sé què és però m'ha agradat.
|
Helena 28-03-2020 |
9 |
Papa, m'has fet riure una estona, enmig de tot el que estem vivint aquests dies.
|
Toni Solanas Cànovas 28-03-2020 |
10 |
Ostres Carles, com m'has fet recordar els exercicis espirituals a Vic, amb aquells quadres tenebrosos del Sert a la catedral que fèien por, i les amenaces de l'infern dels "hermanus" en els seus sermons. Realment era forçá acollonidor.
|
Julià García 28-03-2020 |
11 |
Hola Carlos: m'ha agradat el que recordes del dijous i divendres Sant visitant monuments.Ho tinc molt present.També penso amb la teva mare a la que li tinc un gran apreci i que aquesta setmana parlant amb el teu germà Pere(que em porta molt be de tot el que vaig passar) em va dir que es troba be malgrat l'edat.Ànims per superar aquesta experiència única i inimaginable fa uns dies.Estem be tots.Records a la Esperança, al teu germà Francesc i a tota la teva familia
|
© El contingut d'aquesta web no pot ser copiat ni reproduït sense el permís explícit de l'autor per escrit.