mida text -a +a     Facebook   Twitter
versiˇn en castellano
L'ANY DEL PAPU
CARLES GIN╚S | 08 de febrer del 2021


Quan el mes de març vaig escriure i penjar a la meva web l’article «La clausura», no tenia ni idea del que ens esperava. Més tard, vaig deixar d’escriure perquè el tema haguera resultat molt reiteratiu. Quan vaig començar el confinament, el dissabte 15 de març de l’any del Senyor del 2020, vaig encetar un diari íntim anomenat «L’any del papu», on anotava, cada tres o quatre dies, coses que veia o que em passaven. A primers de juliol ja no hi vaig escriure més, convençut que ho havia explicat tot, donant fe, un cop més, de la meva inconstància o de la meva mandra.

Els primers quinze dies de tancament els vaig passar relativament bé, i la veritat és que els dies se’m feien una mica curts i tot. Esmorzar, ràdio, llegir, dinar, una pel·lícula, tornar a llegir. Tot això amenitzat amb un parell de passejades, matí i tarda, per un llarg i avorrit passadís. I escoltar el gabinet de crisi que sortia cada dia de bonito i amb medalles, a informar de com estava la situació. Asseguraven que atacarien el papu per terra, mar i aire, però que el quid de la qüestió era ensulfatar-ho tot. De fet, l’exèrcit ha tingut sempre molta fe en el Zotal.

Des de la terrassa-balcó, amb els carrers completament buits, he viscut el silenci malaltís i la desagradable sensació que el món s’havia acabat, i que jo era un dels pocs supervivents. També el tragí constant d’ambulàncies que portaven els malalts infectats cap als hospitals. Llavors, circulaven pel meu cap tota classe de pensaments morbosos imaginant que a mi em podia passar això. Més que el fet d’emmalaltir, em preocupava haver d’estar sol, sense la família, o haver de deixar aquest món contemplant una foto dels meus estimats. I l’ofec, el no poder respirar, que és una de les sensacions que sempre he temut. Tenia por de no suportar-ho, en cas que em passés.

Us faig unes pinzellades a l’atzar, del que vaig escriure aquells dies.

Dia 35 de confinament. La cosa no la veig de la mateixa manera. He llegit La Vigília de Marc Artigau, Premi Josep Pla 2019. Aquest jove promet. Fungus de l’Albert Sánchez-Pinyol, una novel·la de ficció molt boja i ben articulada, com totes les d’ell; i ara, torno amb el Jo confesso, de Jaume Cabré, una fantàstica novel·la que crec que s’ha de llegir més d’una vegada. Els dies se’m fan llargs i el nou canvi d’horari fa que no s’acabi de fer fosc mai. Tantes hores tancat provoca que pensi més en les coses que no funcionen i els futurs incerts.
Fa un parell de dies que sento cantar les orenetes. A fora ja deu ser primavera.

23 d’abril. Diada de Sant Jordi. S’han acabat les pluges. Fa un sol filtrat que és d’agrair. Fa quaranta dies que estic confinat. Com la ratafia, quaranta dies i quaranta nits. Com Jesús al desert, quaranta dies i quaranta nits. Això es fa llarg. Dia de Sant Jordi, dia de la rosa, dia d’un casament ja molt llunyà i que ja no puc celebrar. Tot és molt llunyà, i ja no sé si va ser en aquesta o en una altra vida. Però les meves tres noies i els meus sis néts es cuiden de recordar-me que aquell 23 d’abril va existir. Fa quaranta dies que no veig la meva mare. Ara miro menys les notícies i llegeixo més.

Dia 41 de confinament. Segons diu El Gabinete del Dr. Caligari, a partir de diumenge els nens podran sortir amb les joguines dels Reis per les voreres amb la mama o el papa a dos metres de distància durant una hora, i no més lluny d’un quilòmetre. No sé si els pares han d’anar davant o darrere els nens... Per lògica seria darrere els nens i corrent. Llavors vindran els avis, que no sé si farem horari de tardes o de matins, ni si haurem d’anar per la mateixa vorera dels nens quatre metres enrere, amb màscara, encara que no sé si la màscara l’han de portar els nens de més de quatre anys que aniran quatre metres endavant. Com que encara falten un parell de dies, les normes poden canviar quatre o cinc cops. Vaja, que això semblarà la processó de Mata.

Avui he anat la perruqueria, a l’hora convinguda, i amb permís del gobiernodeespaña. A fe de Déu que em convenia per com ha quedat el terra del local. Portava un perrucot, que semblava en Franz Ritter von Liszt quan va escriure la Rapsòdia hongaresa núm. 6. Li he dit curt i juvenil. La perruquera m’ha mirat i no ha fet cap comentari. Sort que amb la màscara no li he vist la cara.

Dia 42, dissabte. Després d’estar tancat i barrat quaranta-dos dies, he sortit a comprar quatre subtileses per entrenar-me i fer boca. Demà ja deixen anar als nens, no sé si el govern de Madrid o el d’aquí. Es veu que en la videoconferència d’ahir del ministre amb les comunitats, el ministre i la consellera de sanitat es van batre una mica. El ministre va aprofitar per recalcar que el desconfinament el mana ell. Evidentment, qui si no? Sempre que poden aprofiten per recordar-ho quan no faria falta, almenys per a mi, que d’ençà que portava bolquers d’aquells que s’havien de rentar i estendre, he sabut qui mana. Sempre han manat els mateixos, encara que no ho sembli. Els descendents de don Pelayo.

Dia 45, dimarts. Ara sí que acabo un xic els torrons, i ja no sé si meno llebre o conill. Ja no sé què escriure. Com amb la mare quan li truco, que no sabem de què hem de parlar. Deu ser normal. Caminaré una estona tipus Rajoy, pel passadís, llegiré, dinaré, migdiada, tele, penícula, aplaudir, sopar... Formo part del col·lectiu dels bons minyons, faig tot el que em diuen, em rento les mans quatre o cinc cops al dia, m’hi poso líquid contra el microbi encara que no em mogui de casa, no tinc gos, no vaig al súper... Confiteor.

Dia 48. Dia 1 de maig. La Festa del Treball, quina ironia. Quan jo era petit i en l’època del Caudillu, era festa grossa. Recordo que donaven un permís especial perquè es poguessin posar bancs de fusta sobre els camions, i la gent pogués anar a dinar o berenar a les fonts per celebrar-ho. I al vespre, per la tele en blanc i negre, a Madrid, feien una demostració de Coros y Danzas de la Sección Femenina, patrocinat per l’Asociacion Sindical de Educación y Descanso, on «voluntàries i voluntaris» vinguts de tot el país actuaven a l’estadi de Chamartín.
Fa sol i sembla que al balcó s’estarà bé. Les temperatures van pujant dia a dia. A veure si fem la clenxa al papu. D’aquí a una estona entraré a la cuina. Faré albergínies amb tomata, del meu llibre El que es menjava a casa. Viam. Avui és Sant Aniol de Finestres, el sant d’un nét meu. Permelsanys, Niolet.

Dia 50. Dimarts 5 de maig. Ahir va ser molt bo l’assumpte de la màscara del riu Onyar. Que si van veure una dona enterrada a la sorra, que si és una màscara de l’èxtasi de Santa Teresa, que si sembla del 1800, potser inclús d’abans. L’alcaldessa i el seguici d’arqueòlegs municipals van baixar a l’Onyar i... haaaaa. Va resultar que era una màscara que hi havia penjada a la Sala del Cel, antic pub gironí de molta prestància, i que algun artista el dia que van tancar es va emportar a un pis del carrer de Santa Clara, i en una nit de gins i trons va anar a parar a baix al riu. Pobra alcaldessa, quin desingust.
Per la resta dinar, caminar pel passadís, pel·li i lectura, res de nou.
Veig a venir una crisi descomunal que ens afectarà a tots. Sóc bastant pessimista pel que fa al virus i a l’economia; per tant, m’estimo més no parlar d’això.

Dissabte 23 de maig. Fa dies que no escric. Se m’estan acabant les idees i em fa por repetir-me. Veig la gent asseguda i xerrant a les terrasses d’una manera que no és del cas. La gent en aquest país nostre és xerraire per naturalesa o potser és que jo sóc un dessaborit o un paranormal, però el cert és que no tinc tantes ganes de comunicar-me com veig que en tenen els altres.
Fa un parell de dies estava llegint amb el balcó obert, i vaig sentir la dringadissa que fa la centrifugadora quan ha acabat el programa. Vaig anar cap al safareig i davant la meva sorpresa no funcionava. Estava parada. Torno a agafar el llibre, i altre cop el mateix soroll. No pot ser. Vaig pensar que el confitament m’havia afectat, i que ja sentia acúfens, cosa possible. Vaig tornar a anar al safareig i efectivament tot era parat. Llavors vaig tornar a sentir la piuladissa, i al final em vaig adonar que era una mallerenga carbonera que cantava a l’arbre de davant, i vaig pensar en aquella història de l’Edgar Allan Poe, quan el protagonista, endormiscat darrere els vidres contemplant el llac Ness, veu sorgir el monstre de les profunditats, i resulta que era una cuca que es passejava pel vidre. Això del confinament ens acabarà.
M’han explicat uns meus amics que són ciclistes de professia, que pugen quasi cada dia al santuari dels Àngels i que és com una romeria. Els proposaré que ho facin de nit amb els frontals, així semblarà la processó de la Santa Compaña, però sense l’ànima en pena. Llavors els preguntaré si han vist el bandit Fendetestas saltant d’alzina en alzina. Alto, cagum sos!!!

I així, dia a dia, molt a poc a poc, va passar l’any 2020. Ara som a gener del 2021, i han canviat poques coses. Ha tornat el papu més emprenyat que mai, la maledizione, l’Ajenjo, la plaga bíblica, però no tenim cap Moisès que ens separi les aigües. Visc a dins una bombolla molt petita composta per tres persones. Estic encerclat, incomunicat, i m’estic tornant un malsofrit. Continuo no veient les meves filles ni els meus néts. Ens parlem i ens videoconferenciem. Tot el dia amb la màscara que m’ofega i m’irrita els ulls. La setmana passada, un dia cap al tard, vaig rebre una trucada de la meva filla petita dient-me que els meus néts, els petits, els bessons, anaven en patinet per l’esplanada del costat del Lleó. I vaig anar i els vaig trobar allà, feliços amunt i avall amb els seus patinets de llums. Vaig estar una estona amb ells, i a l’hora d’acomiadar-nos, els vaig tirar un petó de lluny. Va venir la nena que volia que l’aixequés per fer-me un petó a la galta. La seva mare i jo, vam intentar convèncer-la que no ho podíem fer. Es va enfadar molt. Se’n va anar amb el patinet, a mitja plaça el va rebotre, i va seure en un banc amb els bracets encreuats, i una cara de setze jutges que feia por. No ho entenia. I jo me’n vaig anar dient-li adéu amb la mà, tapat amb la màscara que suposo que em feia plorar els ulls, i amb el cor encongit a no poder més. 

 

                                                                                                                                         Il·lustració : Lluc Ginard Ginès

 

 


Comentaris Afegeix el teu
Miquel
12-02-2021
1

Com sempre els llegeixo....i rellegeixo com a mÝnim dues vegades. Aplaudiments

CARLES GIN╚S respon:
GrÓcies, Miquel, assidu seguidor incondicional. Una abrašada.

joan ramon vilam˙
11-02-2021
2

Crec que t'hauries de prodigar mÚs. El teu escriure m'agrada aixÝ com les idees.
Apa Carles. Et llegeixo amb una copa de cava, cassis i menta, tal com vares ensenyar-me.

CARLES GIN╚S respon:
GrÓcies, Joan Ramon per seguir-me. I veig que tens mem˛ria i segueixes els bons costums. Una abrašada.

Joan Morales
11-02-2021
3

Sempre Ús un plaer llegir els teus escrits, Carles.

M'hi he vist reflectit iuns quants cops en aquest.

Felicitats i un a abrašada!

CARLES GIN╚S respon:
Moltes grÓcies, Joan, bon amic i fidel seguidor dels meus escrits. Cuidat. Una abrašada.

Carles Gines Gibert
10-02-2021
4

Moltes grÓcies a la M¬ Carme Ribas i Mora per llegir-me amb el desig de quŔ es millori i torni a escriure aviat. Una abrašada molt gran.

CARLES GIN╚S respon:


CARLES GIN╚S respon:

JOAQUIM CADANET ARTIGAS
09-02-2021
5

la realitat i la veritat alhora. Esperem que tot passi i poder retrobar-nos en alguna celebraciˇ. Salut!

CARLES GIN╚S respon:
No saps les ganes que en tinc Quim. Us trobo a faltar. Una abrašada.


CARLES GIN╚S respon:

manel batalle tremoleda
09-02-2021
6

LlÓstima que paressis d'escriure a final de maig. M'hi he sentit molt identificat en quasi tot i t'he llegit molt a gust. M'haguÚs agradat mÚs que les situacions que t'han inspirat haguessin no haguessin existit. Espero llegir-te quan ens expliquis les teves sensacions quan hagi acabat aquest mal son.

CARLES GIN╚S respon:
Moltes grÓcies, Manel per tenir la paciŔncia de seguir-me.

SebastiÓ
09-02-2021
7

Carles, has sabut expressar perfectament el meu sentiment d'aquests darrers mesos. Sento com si ens hagessin robat un any de la nostra vida. Molt de temps.
GrÓcies.

CARLES GIN╚S respon:
Hola, Sebas. BÚ, tens raˇ. El que m'ha passat a mi ha passat a tothom.
GrÓcies per llegir-me. Una abrašada.


CARLES GIN╚S respon:


CARLES GIN╚S respon:

Francesc Vallhonrat
09-02-2021
8

Carles, feia temps que no et llegia.. i mÚs que no ens veiem. Em sento agermanat amb les teves paraules. Compartim situacions, a distÓncia, com vam compartir tants dies felišos de ocellades.
Abrašades, Francesc

CARLES GIN╚S respon:
Hola, Francesc. TambÚ celebro les teves paraules. Per˛ els vells records i els bons amics no tenen dada de caducitat.
Una abrašada.

JORDI COLL
09-02-2021
9

Amic! qui ens ho havia de dir ara fa un any... quan pels que per sort treballem, nomÚs tenÝem al cap quants dies faltaven per arribar a Divendres Sant, que desprÚs de Reis era llarguÝssim! i mira, possiblement ni aquest any en tindrem...
Carles, una forta abrašada i molts Ónims!

CARLES GIN╚S respon:
Moltes grÓcies per llegir-me Jordi. Una abrašada.

Montse Pla
08-02-2021
10

Carles, un gran relat, m'ha fet somriure i m'ha entristit pels moments tan feixucs que estem passant.
GrÓcies per aquest petit moment.

CARLES GIN╚S respon:
GrÓcies a tu Montse per llegir-me.


CARLES GIN╚S respon:


Escriu el teu comentari

El teu comentari quedarÓ publicat en breu. Si considerem que que no Ús oport˙, ens reservem el dret d'eliminar-lo.


carles ginŔs - fotografia i literatura - contacte

ę El contingut d'aquesta web no pot ser copiat ni reprodu´t sense el permÝs explÝcit de l'autor per escrit.