ELS COLORS DE LA TARDOR
L’estació que més m’agrada és la tardor. Els colors es tornen més amables, el sol més horitzontal deixa d’esclafar-te el cap, l’aire és respirable, i els boscos s’omplen d’olors diferents, penetrants, intrigants. Més tard vindrà el canvi de color de les fulles i la seva caiguda. Un gran moment per als amants de la natura.
EL LLENGUATGE DE LES FULLES
A Nova Anglaterra, per la tardor, els arbres parlen a través de les fulles. Llavors, surten al bosc «Els amics de les fulles» que saben interpretar-los, i gaudeixen d’una plàcida i acolorida tardor. Vaig tenir la sort de poder-ho comprovar la tardor del 2010, passejant pels boscos de Maine i New Hampshire, i ho explicava en un article que vaig escriure posteriorment. També he comprovat que difícilment les coses es poden repetir, i que has de gaudir d’aquestes emocions en el moment que passen. La persona extraordinària i estimada que em va fer de cicerone durant aquella acolorida setmana, va traspassar aquest estiu. Ja no hi tornaré més.
ELS ARBRES DE L’HIPERCOR
Ara vindran Fires i més tard Nadal. Tots havíem conviscut durant molts anys amb aquella colla d’arbres, lledoners concretament, tocant a l’Hipercor, a l’aparcament dels taxistes, que els omplien de petites llumenetes abans de festes per a anunciar-nos l’arribada de Nadal. Doncs això s’ha acabat. Ja no ho veureu més. El nostre consistori, amb les seves inclinacions arboricides, partint de la base que els nens ja no juguen a petadores, i ignorant les funcions benèfiques que fan els arbres a la ciutat, els ha capolat. Han passat a millor vida que deia aquell.
LA NORMALITAT
La plaça ha recobrat el seu aspecte i el seu tarannà. De dies els bars són plens. De nits diuen que també. Ho desconec. No passejo de nits. El personal sol prendre un cafè amb llet amb un croissant o una «panifofa», un entrepà amb una beguda, durant tot el matí, fins que arriben els del vermut i més tard els del dinar. I el dimoni que estossegui. La gent xerra i xerra amb un nerviosisme postpandèmic. Xerren a desdir. A mi la pandèmia m’ha deixat mut i poc comunicatiu. No tinc necessitat de xerrameca i gaudeixo més estant callat. M’ha deixat en una espècie de silenci monacal del qual m’és difícil sortir. Ha tornat la normalitat.
Els grups de guiris ja tornen a circular per la plaça darrere el mestretites de torn, que els explica llegendes de Girona, sense oblidar-se de parar sota l’estàtua del general, que per cert està molt content que expliquin les seves aventures bèl·liques a aquesta gent. No he pogut sentir bé si parlen de l’Álvarez de Castro, d’en Palafox o del general «bum bum», perquè sobre això circulen diverses llegendes. Jo quan parlo amb ell, sempre li dic general, per si de cas. Ha tornat la normalitat.
Més amunt, ja a l’eixample, la gent torna a ser dintre els magatzems desordenant samarretes, camises i pantalons, mentre a fora el carrer, l’home de la veu gangosa, canta acompanyat de la seva guitarra, la melodia de sempre: «La vida, la vida, hay que vivirla...». Ha tornat la normalitat.
Més amunt, cap a Migdia i Emili Grahit, hem recuperat els sorolls fora normes de motos, cotxes i cotxes-discoteca, les infraccions, la velocitat excessiva, els patinets per les voreres, la contaminació en estat pur. Ha tornat la normalitat.