Quan el mes de març vaig escriure i penjar a la meva web l’article «La clausura», no tenia ni idea del que ens esperava. Més tard, vaig deixar d’escriure perquè el tema haguera resultat molt reiteratiu. Quan vaig començar el confinament, el dissabte 15 de març de l’any del Senyor del 2020, vaig encetar un diari íntim anomenat «L’any del papu», on anotava, cada tres o quatre dies, coses que veia o que em passaven. A primers de juliol ja no hi vaig escriure més, convençut que ho havia explicat tot, donant fe, un cop més, de la meva inconstància o de la meva mandra. Els primers quinze dies de tancament els vaig passar...

No us volia pas atabalar explicant la meva vida i miracles d’aquests dies de confinament. Crec que cadascú s’ho ha de passar com «pusqui». Però avui m’han passat pel cap idees estranyes que voregen la paranoia. He tingut un mal moment i ho he escrit. He pensat que, tanmateix, estava fent el que faig sempre a la vida normal, exceptuant travessar Girona dos cops al dia, anar a comprar al Mercat del Lleó, i, a la tarda, veure la meva mare que és molt gran, viu sola, i ara viu un doble confinament. També remenar fotos al meu ordinador que ara, per raons d’estratègia no volguda, no el tinc allà on sóc. Intentava imaginar si recordava un episodi...

Quan a Girona peten els focs sé que tenim Nadal a tocar. En aquesta època s’apilonen els compromisos i les celebracions, i tot i renunciar a moltes efemèrides, no toco vores. La passada setmana vaig tenir una experiència maca i enriquidora. El col·legi on van els meus néts petits, uns bessons de 3 anys, em van convidar a fer un taller d’ornitologia als quatre grups de P3. Es tractava d’ensenyar-los mitja dotzena dels ocells més normals que poden trobar a fora al pati o als arbres del jardí, els que en tenen; explicar-los una mica com són i els sons que fan. L’interès i la motivació dels nens a aquesta edat són...

Avui he passat pel Mercat del Lleó. De fet, hi passo cada dia, el travesso de dalt a baix; si no compro, tafanejo una mica. M’agrada. De fet, és el que més o menys he fet tota la vida. He vist que enguany celebren el seu 75è aniversari. Es va inaugurar pocs anys abans que jo nasqués. Sempre l’he vist allà, i la meva vida ha transcorregut paral·lela a aquest mercat des dels seus orígens. Ja de molt petit, acompanyava l’àvia Carme (dita «la baba del tio») que vivia a l’altre costat de riu, al Jardí de la Infància, a dormir a casa seva. I passàvem per davant quan sortien els últims clients de sopar a Can...

  Començo a escriure aquestes ratlles l’endemà de Sant Narcís, a mig matí, quan el sol em ve a visitar, entre pluja i pluja. Fa fred i bufa un lleuger vent de xaloc. He posat la cinquena de Mahler per si anés just d’inspiració. Ahir al matí vaig estar a la Fageda, la del Sr. Jordà, a passejar i a ventar «retratus». Feia molt fred. Si una cosa m’impressiona d’aquest indret, a part dels faigs, que no és que siguin molt grans, és el cobricel que formen les seves capçades, més baix però que en les selves tropicals i per descomptat sense micos. Quan entres es fa el silenci i no se senten ni ocells, només ...