Ara sembla que hi haurà una llei que ens protegirà a partir de segons quines hores respecte a les trucades dels lloros que ens volen vendre determinades coses. Però crec que els migdies no queden coberts; o sigui que mentre fas el dinar, dines, o fas la becaina, podrà trucar qui vulgui. L'altre dia un meu germà em va dir que quan és a casa a aquestes hores, el primer que fa és despenjar el telèfon fix, i el torna a penjar quan marxa després de dinar. Això, en principi, sembla que arregla el problema, però tampoc. Resulta que jo tinc un número al qual no sé qui ―perquè no despenjo mai― truca des de fa més de mig any a les ...

— Últimament he vist que els guies turístics, els que porten un paraigua tancat que assenyala cap al cel, han ampliat el recorregut quan els ensenyen la nostra ciutat. En acabar el circuit habitual, tornen pel pont de l'Eiffel fins a Santa Clara, es paren davant la confiteria Castelló i els expliquen que el xuixo va néixer a Girona. Llavors, sense comprar-ne cap, els fan girar 180º, i davant el Rocambolesc, els expliquen que aquesta gelateria pertany als germans Roca, el restaurant número u del món. I llavors, també sense fer cap despesa, marxen cap a la plaça en direcció als autocars. — No sé quants de vosaltres heu llegit la Divina Comèdia de ...

Els estius em dedico a sobreviure. Els passo com puc, mig retirat de la circulació i poc actiu, com fan els dragons i les sargantanes, però aquests a l'hivern. Intento aprofitar per a fer coses que no faig durant l'any, no perquè no tingui temps, sinó perquè les deixo per a l'estiu. L'experiència em demostra que pel setembre torno a la vida normal no havent fet ni la meitat del que volia fer. Això tampoc em preocupa massa, ja que si em posés al dia, ¿què faria l'estiu vinent? Enguany, en començar l'estiu, em vaig fer un jurament politicocultural, dient que em desconnectaria una mica més del que passava al món, que llegiria menys diaris, miraria...

És el nom científic del pioc salvatge o avutarda común, l'ocell que vola més pesat del món. Els mascles poden arribar als 20 kg de pes, amb una envergadura prop de 2,5 m. Uns gegants voladors. A Europa les poblacions estan bàsicament a Espanya a Tierra de Campos (Valladolid), a Villafáfila (Zamora) i a Badajoz, a la zona de la Serena. També se'n troba alguna població a Hongria. El meu guia, en Carlos, em deixa al hide (amagatall) a tocar de Medina del Campo a les 7 del matí. És ben fosc i desplego tots els utensilis: coixí, pot-orinal, pícnic, barres energètiques i un litre d'aigua, i els equips fotogràfics que munto amb molt de compte ...

Ahir vaig anar a la Garriga. No hi havia estat mai. És una població de 16.000 habitants enclavada en el Vallès Oriental, en els contraforts del Montseny, enmig de camps i prats plens de roselles. Quan hom hi arriba, té la sensació de pau, tranquil·litat i qualitat de vida, que no vol dir nivell de vida, que crec que també en tenen. Només d'entrar, el navegador et porta al passeig vorejat de bons xalets, que sorprèn per la seva llargària, i perquè està jalonat de grans plàtans a banda i banda, que la llegenda explica que van arribar sobrants de la plantació de la Devesa de Girona cap allà el 1850. A 240 metres sobre el nivell del mar i...