mida text -a +a     Facebook   Twitter
versión en castellano
LA VELLA QUARESMA
Carles Ginès | 05 de maig de 2013 | 5 comentaris
Quan era petit, la tenia penjada d'un fil set setmanes, com si fos una precursora dels mòbils de paper que trigarien molts anys a arribar. O com si s'hagués d'assecar com la penca de bacallà que portava agafada per la cua. Era la Quaresma, simbolitzada en cartolina per una dona lletja que feia por i que anava vestida amb unes faldilles llargues i amples per a donar cabuda als set peus que li sortien de sota. Amb cara d'anar restreta, aguantava amb una mà un bacallà sec, i amb l'altre braç agafava una cistella amb verdures, peix fresc, i un peixopalo. Jo la tenia penjada a la cuina, al costat dels fogons, al clau de penjar l'eixugamans, amb un fil de cotó de lligar talls rodons, i cada...

OBSERVACIONS INCONNEXES
Carles Ginès | 27 de gener de 2013 | 4 comentaris
Sempre he pensat que, als periodistes que tenen cada dia un article d'opinió o una columna en un diari, els deuen sortir les idees com als burros els pets. També, a jutjar pels llibres que surten cada setmana, els escriptors abunden. Sembla que tothom pugui escriure. Bé, de poder sí; altra cosa és que ho facin bé. A la meva humil prestatgeria tinc un apartat on poso els llibres que he deixat a mig llegir, que no he tingut manera humana d'acabar-los, potser per no entendre-hi  prou o per falta de paciència. Em conec, i quan un llibre no m'enganxa, em dura i em fa companyia a la tauleta de nit de forma eterna. L'àvia Carme, quan em deixava un llum encès, em deia:...

Un altre estiu
Carles Ginès | 19 d'octubre de 2012 | 9 comentaris
Arriba la calor i les plantes tornen a sedejar com fa un any. I la nit de Sant Joan, el sopar anual amb la família, amb els fills cada cop més grans. Amb la coca, comprada sempre en un lloc diferent, esperant encertar-la. I llavors les cebes, les bengales i els volcanets, com quan jo era petit, dalt del terrat de casa, fa molts anys. I els ulls brillants però endormiscats dels néts, que ja tenen un any més, i dels néts nous, que l'any passat no hi eren. I dels que fa ja molts anys que no hi són, i que no tornen mai. I el rellotge del temps, que no sona, però que marca les hores mudes any rere any, sense que se li hagi de recordar, sense oblidar-se'n mai. I així, d'aquesta...

De Santa Clara a Ciutat de Mèxic
Carles Ginès | 05 de maig de 2012 | 3 comentaris
Vaig baixar al carrer pensant que em queia a sobre la data de l'entrega de l'article i que no tenia res preparat. I el pitjor: tenia un estat de deixadesa extrema i cap idea. Al carrer de Santa Clara de la meva ciutat, al cor del Barri Vell, vaig trobar una bona amiga i vam començar a xerrar de coses poc concretes i inconnexes, davant de l'home que toca un estrany instrument que sembla fet d'una llauna d'espàrrecs i una canya. El rasca amb un arquet que produeix un so esgarrifós que no es pot suportar. Sempre toca el mateix, estiu, hivern, tot l'any. Tots els anys. Sempre és allà mateix, entre la fleca i la pastisseria, al mig com un entrepà, i la meva amiga em deia que està ben afectada i...

Per terres de Pedro de Valdivia
Carles Ginès | 24 d'abril de 2012 | 4 comentaris
Començo aquestes ratlles a l'hotel de Quintana de la Serena, on estic reclòs després de trencar-me els bessons anant darrere la merla blava. Volia fotografiar aquest preciós ocell, i pujant un roquissar carregat amb tot l'instrumental, vaig notar el típic cop de roc darrere la cama, i un fimbrament com quan es trenca una corda de guitarra, però en aquest cas sense so, em va recórrer tot el cos. Vaig quedar plegat. Em van ajudar a pujar fins dalt el cim, i em van instal·lar dintre l'aguait en un petit espai, davant la roca d'un penya-segat. Tres hores fantàstiques captant les anades i vingudes d'aquest ocell de blau metàl·lic preciós. També van venir...


carles ginès - fotografia i literatura - contacte

© El contingut d'aquesta web no pot ser copiat ni reproduït sense el permís explícit de l'autor per escrit.