A.S.E.D.I  (Asociación Española de Digiscoping) posa al fotògraf Carles Ginès a la “Galeria destacada del mes”. Cliqueu aquí per accedir a la web.  

Beneït estiu. He hagut d’esperar seixanta anys per a saber com s’han de fer les vacances. Estic retirat en un hotel de Mallorca lluny del merder i de la sensació de peix arrebossat que m’agafa quan paro el sol a la platja. M’aixeco, esmorzo, llegeixo, em banyo a la piscina, dino, faig la migdiada, llegeixo, sopo... Una cosa ben senzilla, si se sap fer. Jo em pensava que no seria capaç de fer-ho, acostumat a les meves sortides hiperactives, però ho he aconseguit. Han sigut quatre dies molt ben aprofitats. He llegit un clàssic que no coneixia: El vigilant en el camp de sègol de J.D.Salinger, les aventures d’un adolescent immadur i cagadubtes, traduïdes per...

A Figueres és Diumenge de Rams, com pertot, és clar. El que passa és que jo casualment em trobo a la capital de l’Alt Empordà, passejant i fent el badoc. Fa un lleuger ventet de Quaresma, el vent de la fam que en deien a pagès abans, el cel és net i el sol escalfa. L’antiga zona peatonal de Figueres s’ha engrandit, hi ha més carrers arreglats, i moltes cases han restaurat façanes, però hi veig una certa anarquia encara. Grans cases i grans comerços, al costat de petites ruïnes, botigues que havien estat, i d’altres que esperen la jubilació de l’amo, configuren un estrany jumelage. Evidentment les pesades, grans i omnipresents...

Compro cada dia dos diaris, un de local i un altre. L’altre s’anomena d’una manera que sembla que surti de tant en tant. La veritat és que quan els compro, ja sóc conscient de si el món cau. A primera hora poso la radio, em rasuro, «m’escato», esmorzo, i quan sóc a la feina, a la meva feina, és clar, ja estic assabentat de quasi tot. Llavors els agafo, els fullejo, i em ratllaria, que diuen ara, amb el que m’expliquen, si no fos que espero amb expectació el que m’aportaran els cronistes, els qui saben escriure, i donen el seu parer dels diversos temes. Sempre he admirat la gent intel•ligent que a més sap escriure. Perquè no tots...

Camareros desmemoriados Vivo en la bohème. Mi barrio está formado por una plaza porticada, una serie de calles estrechas, una rambla, y unos puentes románticos que cruzan un río, a veces también romántico, dependiendo de las circunstancias de cada cual, claro está. Mi barrio, que hace olor de ajo y perejil, está plagado de restaurantes, bares y terrazas de toda clase. En todos estos lugares hay camareros. Muchos camareros. No soy hijo del barrio, de hecho soy un sobrevenido, pero llevo ya un motón de años de experiencia en el sector del beber y del comer de esta zona. He llegado a la conclusión que hay camareros de tres clases: los normales, que pasan...