Els he provat moltes vegades de les dues maneres. En el meu llibre El que es menjava casa surten amb ceba, si bé la recepta també fa referència al fet que la baba Carme me'ls feia amb tomata, i que algun germà meu opinava que eren més bons així. Els preus d'aquest cefalòpode em fan anar sempre de corcoll i no sé mai quan n'és temps. Ara que el peix puja en general, doncs ara van bé de preu, amb l'avantatge que, com que a la plaça no hi ha ningú, te'ls poden netejar a consciència, treure'ls els ulls, i fins i tot fer-los la manicura.

Avui els he tornat a fer amb tomata i, després d'una llarga reflexió, he arribat a les següents conclusions: a l'estiu entrat, quan la tomata ja és bona i no acideja, estaria bé fer-los amb tomata i la picada d'all i julivert, perquè sempre mantenim el criteri, encara ferm, que s'han de cuinar productes de temporada. Els d'avui han estat excel·lents, si bé és veritat que, fets d'aquesta manera, seria millor menjar-los al migdia, per la consistència del plat i perquè l'all té memòria.

Amb ceba els podreu fer tot l'any, perquè les cebes no entren tant dins el concepte temporada, i de cebes bones jo ja no en trobo. Ja no n'hi ha ni a Vila-sacra ni a Vilanant ni a Vilatornant, i totes piquen de concurs, senyal inequívoc que el pagès quan les va plantar renegava pels descosits. Si la dita dels vells és certa, us ben asseguro que avui dia es renega més que mai. Els popets fets amb ceba són molt suaus, poc agressius per la dolçor que la ceba, si està molt caramel·litzada, els confereix. Si el popet és petit, aquest plat el podreu menjar per sopar sense cap problema. Penso que en aquest cas podrien anar perfectament de primer plat, però en el cas de fer-los amb tomata, haurien d'anar de segon.

El vi amb què els haureu d'acompanyar podria ser un blanc en el cas de fer-los amb ceba, un bon garnatxa blanc de d'Empordà us hi podria anar bé, i en el cas que els feu amb tomata, un rosat, o fins i tot els podríeu maridar amb un negre lleuger refrescat un xic.