mida text -a +a     Facebook   Twitter
versión en castellano
ELS MEUS ÀPATS
CARLES GINÈS | 27 d'abril del 2017

Realment tinc uns amics que no em mereixo. Alguna vegada us he parlat d’esquitllada d’un bon amic que tinc a la Canya, en Quim. Gastronòmicament parlant en Quim no és pas una canya esquerdada. És un pilar de pedra picada dels que aguanten qualsevol catedral. Home saberut i viatjat, domina la restauració de la península i part de fora, així com és llarg en el tema dels vins. Però, per si no n’hi hagués prou, és un gran cuiner. Té un local a casa seua on es pot cuinar amb comoditat.

L’altre dia em va convidar a dinar-hi. Bé, per dir-ho amb més precisió a passar-hi el dia.
La cerimònia va començar a quarts de tres de la tarda i es va allargar com a mínim fins a les 8 del vespre. Ho dic perquè quan vaig marxar els hi vaig deixar. Érem nou persones de diferent condició: un parell d’empresaris d’Olot, uns del Maresme, un farmacèutic i un jubilat, però tots units per l’interès en la taula.

Després d’uns entreteniments vam iniciar el dinar, que en Quim ja havia començat a preparar la vigília. De primer uns caragols a la doba al més pur estil clàssic, cuits en l’olla penjada al costat del foc a terra del Mas i guisats amb gallina vella i talls de llonganisseta. De segon, un rostit de pollastre salvatge amb pilotilles i múrgoles. De postres, xuixos, i per beure bons vins del Priorat i xampanys adients. Llavors van venir els cafès, cordials, havans i molta xerrera, ja que a aquest grup no li dóna per cantar.

I com que a «Aulot» és típic menjar la llonganissa amb coca dolça, quan ja s’havia fet fosc, va sortir el tortell de matafaluga de Can Carbasseres i la coca de greixons, que a Olot en diuen llardons. Llavors el que tots esperàvem amb il·lusió: les llonganisses velles d’en Quim. Aquest producte s’ha de degustar en silenci i recolliment. El cum laude se’l va endur una llonganissa del 2013, que ell havia preservat en una cova que té, i que només treu a taula quan ja ha suat tot el greix i tot l’oli. I aquí ja em veig incapaç de fer-ne una descripció acurada. És seca però tendra a la vegada, no olieja, però té l’oli suficient perquè s’amossi al paladar i fa una flaire exquisida que fa que t’oblidis del millor pernil de gla que puguis abastar.

I vaig marxar perquè ja n’hi havia prou, perquè un home resisteix fins a cert punt i perquè els plaers, si duren molt, deixen de ser-ho. I els vaig deixar allà, callats i en posició de recolliment, i sense que s’acabessin de creure el que estaven menjant, però amb la convicció que segurament no tastarien mai més una cosa com aquella.


Comentaris Afegeix el teu
Joan Morales
27-04-2017
1

Una jornada que mereix admiració i respecte, pel que sembla. LLegit a la una del migdia, fa venir ganes de pecar!

CARLES GINÈS respon:
T'entenc Joan. A mi també m'ha vingut gana només de penjar-lo. Gràcies.


Escriu el teu comentari

El teu comentari quedarà publicat en breu. Si considerem que que no és oportú, ens reservem el dret d'eliminar-lo.


carles ginès - fotografia i literatura - contacte

© El contingut d'aquesta web no pot ser copiat ni reproduït sense el permís explícit de l'autor per escrit.