Vaig tornar a anar a aquest restaurant que conec des de l’any 1991, enguany farà 28 anys, quan la meva empresa de llavors va inaugurar la nova sucursal a Olot. Vaig conèixer la Dolors, en Desideri i en Joan, que acabava de sortir de l’escola d’hostaleria i tenia ganes de fer moltes coses. Havien reformat el menjador i jo sempre dinava al costat d’una llar de foc que a vegades encara trobo a faltar. Em recordava en Joan, el dissabte passat, que un dels primers plats que hi vaig menjar va ser llobregant amb fesols de Santa Pau. I tenia raó. Vaig dinar allà amb un amic que fa molts anys que ens va deixar. Més tard es va incorporar la Isabel. Llavors en Jordi encara anava a...

  Els Tastavins ens vam trobar, ja negra nit (les nou del vespre), a Cala Nàsia, un restaurant al qual es va de tant en tant. L’últim reportatge que vaig fer sobre una trobada del nostre grup a aquest lloc va ser el maig del 2013. Recordo que jo i el meu viatjant freqüentàvem aquest restaurant entre els anys 70 i 80, quant fèiem la ruta d’Olot. Portava el restaurant en Pere, oficiava a la cuina la seva dona, i començaven a servir a la taula l’Esteve i la seva germana. En Marc encara no hi era. En entrar hi havia una petita barra a la dreta amb els pernils (a Cala Nàsia sempre han tingut un bon pernil), que menava a un menjador doble, esquerra i dreta, separats per...

  Hi ha qui diu que la gent d’«Aulot» són gent tancada. No deu ser pas veritat perquè almenys els Tastavins cada dia volten més. Dissabte passat vam anar a Masia Serra, a Cantallops, a les Alberes, sota Recasens. Un lloc feréstec que fa respecte. El poeta empordanès Fages de Climent escriu en el seu llibre Balada del sabater d’Ordis: El camí obert de França transparenta l’escot obtús del coll de Panissars vers Recasens on crien els senglars la Tramuntana hi broda un ull de menta Amb aquestes que va arribar la penya amb l’autocar de referència, microbús en aquest cas, ja que la visita era limitada. En Jaume Serra, el...

  Els petits articles que faig sobre gastronomia ―dinars, sopars, trobades― em solen fluir amb certa facilitat, és així. Fa temps que hauria hagut d’escriure alguna cosa sobre un dinar que faig cada any. I no ho he fet mai. I no és per manca d’idees. Precisament potser el problema és que en tenia massa al cap. Vull fer referència a un dinar de llagosta que fan anualment els Bocafins, antics companys meus de trapelleries gastronòmiques, quan s’aixeca la veda d’aquest crustaci, i al qual sempre em conviden. Aquesta setmana passada va tocar. I mentre dinava a gust amb ells pensava que potser hauria de comentar aquest esdeveniment, important per a mi. I se ...

  Un any més els bons amics que tinc a Cassà de la Selva em van convidar a Festa Major, aquest cop amb els companys Pep i Enric. L’amic Pep em va recollir al lloc de sempre, amb retard, cosa inusual en ell. Resulta que se li havien espatllat les banyes, les del wifi és clar, i les hi estaven adobant. Vam anar cap a la plaça de la Coma, al recinte de Can Trinxeria, on el grup local d’havaneres, Els Trefins, es deixava anar sota un sol de justícia. Molta gent. Tenen poder de convocatòria aquests punyeters. Llavors un vermut amb olives i un parell d’havaneres més. I com que la gana ja ens feia córrer vam anar cap al lloc on havien preparat el dinar. Es...