Com cada any els Tastavins vam respondre a la crida de l’amic Ton. Havia arribat el dia del sopar del picadillo que ens fa cada any el nostre company Pepe Amores. Enguany es tractava d’un original jumelage entre el restaurant bi-estrellat de les Cols i en Pepe. Ell faria el picadillo i la Fina i en Manel complementarien el sopar. El picadillo és un plat que, com ja he explicat altres vegades, no sé pas d’on ha sortit. S’havia fet als restaurants d’Olot quan acabaven les corrides de braus de Sant Lluc, quan la petita plaça encara tenia presència i Olot no era la capital dels ferros rovellats. Però tornem al sopar. El que em pensava que serien uns entreteniments amb el...

He tornat a Ca l’Enric. He tornat a casa. Aquest cop sol. Tinc per costum anar a aquest restaurant diverses vegades l’any, normalment amb petits grups principalment en època de caça o de tòfona. Però quan se’m gira la barretina m’agrada anar-hi sol, potser perquè en el fons sóc un solitari, o per recordar èpoques passades quan la casa encara no era famosa i jo hi pujava un cop per setmana, dinava vora del foc amb un plat de fesols o qualsevol altra cosa, cuinat amb mà mestra per la mare Dolors i servit pel simpàtic Joan, a qui acabava de conèixer. M’agrada arribar aviat i fer l’aperitiu a fora, a la taula centenària. Aquest...

Vam arribar amb en Pep des de Girona, abans d’hora, i vam pujar les escales del Motel. El recepcionista era a l’esquerra com sempre, i enfront, abans d’entrar al menjador, la sala d’espera amb la gran barra de bar modernista amb el cambrer darrere, com sempre. Sobre la barra una gran glaçonera amb cava fresc a punt per a preparar un Kir Royal en cas d’emergència. I allà assegut, amb una copa de Brut Leopardi a la mà, no vaig poder evitar que em passessin pel cap records viscuts per allà la dècada dels 70 en aquell mític local. I vaig recordar la petita taula, entrant a la dreta, prop de l’armari-vidriera, on sopava cada dia en Josep Pla, ell i boina,...

Realment tinc uns amics que no em mereixo. Alguna vegada us he parlat d’esquitllada d’un bon amic que tinc a la Canya, en Quim. Gastronòmicament parlant en Quim no és pas una canya esquerdada. És un pilar de pedra picada dels que aguanten qualsevol catedral. Home saberut i viatjat, domina la restauració de la península i part de fora, així com és llarg en el tema dels vins. Però, per si no n’hi hagués prou, és un gran cuiner. Té un local a casa seua on es pot cuinar amb comoditat. L’altre dia em va convidar a dinar-hi. Bé, per dir-ho amb més precisió a passar-hi el dia. La cerimònia va començar a...

Fa uns dies, un petit grup dels components del Bon Àpat i un servidor, vam anar a cuinar a Sitges a la residència de la Marimar i la Cristina Torres. Cada any pels voltants del 4 de juliol ofereixen un sopar als socis del cercle Marimar, amb motiu del dia de la Independència americana, s’entén. Es tractava que en Pep (el «Buticariu»), especialista en rostits calmosos, cuinés a l’ast una peça gegantina d’entrecot de bou. Els altres ens ho miraríem. I com que la cosa s’ha de fer a foc lent i això era per a sopar, vam marxar de Girona a les 8 del matí, per si de cas. Quan vam arribar, el primer que vam fer va ser esmorzar, no fos cas que a...