Vaig ser a Polònia, la de veritat, no la de per riure, és clar. Començo a escriure aquestes ratlles quan encara no fa una setmana que he arribat d'aquell país, que sempre m'havia semblat molt llunyà potser perquè no m'havia plantejat anar-hi mai. Aprofito que sóc a Badajoz camapetat, fent repòs. Resulta que ahir, pujant un roquissar per fotografiar la merla blava amb motxilla, trípodes i altres aparells, se'm varen trencar els bessons de la cama esquerra.

Va ser una meva germana, viatgera empedreïda, la que em va dir que hi anava. En Lluís, un amic seu, ornitòleg i naturalista, havia organitzat un viatge a Polònia. M'hi vaig afegir, i vaig fer-hi una setmana d'estada, als parcs naturals de Bia³owie¿a i Biebrza. També vaig dedicar un dia a visitar Varsòvia. Sempre he estat interessat pels temes derivats del segon conflicte mundial, potser per allò que són més propers a la meva existència, o perquè el conflicte va finalitzar un any abans que jo vingués al món. He llegit i he seguit amb atenció tot el referent a aquell home petit amb bigoti ridícul, que es va convertir en un dels criminals més sanguinaris de tots els temps. La veritat és que si no existissin documents gràfics, em costaria d'imaginar-me tanta perversitat.

La ciutat de Varsòvia no té molt per a veure, però el centre urbà i el barri vell són interessants. L'antic se solapa amb el modern gairebé trepitjant-se, com fet expressament. Aixequen nous edificis al costat de les velles rampoines soviètiques que només passaran a la història pel mal gust. Com el Palau de la Cultura i la Ciència, una torre gegantina aixecada l'any 1952 «a l'esperit de la invenció i el progrés social». Ara, com que no la poden enderrocar perquè no deixa de ser història, li han plantificat dos gratacels davant per davant sense aconseguir tapar-la. El Sender del Martiri Jueu em va impressionar, més que pel que es veu, ja que hi han deixat la mínima expressió al·legòrica, pel que representa i pel que explica de la història que va passar allà. La presó de Pawiak, l'arbre sec folrat d'esqueles dels presos morts, el monument Umschlagplatz, aixecat sobre l'antic abaixador a Ulica Dzika. Des d'aquí van sortir més de 300.000 persones del gueto de Varsòvia, entre jueus i gitanos, amb els trens de la mort cap als camps d'extermini nazis. Es calcula que entre els anys 1940 i 1943 varen assassinar 450.000 jueus al gueto de Varsòvia. Em costa d'assimilar. I al cap de pocs anys vaig néixer jo, innocent i ignorant del que aquí passava. M'esgarrifen els vells rails per on rodaven els sinistres trens de mercaderia humana. També, en contemplar la quantitat de gent gran que es creuava amb mi, vaig pensar en el calvari que van viure i els éssers estimats que van perdre. Quan veus a tota aquesta gent, resguardant-se del vent siberià amb abrics malgirbats, i tota mena de mocadors de cap, gorres i bufandes, t'adones que, per més penalitats que la gent passi, la capacitat humana per a tirar endavant és infinita.

A la Ciutat Vella destacaria per sobre de tot la plaça, la columna de Sigismund, les muralles i la barbacana, el castell reial (Zamek Królewski) i la catedral de Sant Joan. El vent siberià era irresistible i ja no ens quedava més roba per a abrigar-nos. Després d'entrar diverses vegades a bars de la zona, per a escalfar-nos de fora i de dins, vàrem fer via cap a l'hotel amb ganes d'arribar-hi. Ens havia de venir a buscar en Marek, el nostre guia local polonès, perquè l'altre guia, en Lluís venia amb l'altre grup. Va arribar amb un vehicle tipus vanette amb un remolc per a posar-hi els equipatges. La seva entrada l'hotel va ser estil Braveheart, però amb binocles en lloc d'espasa. Portava una gran barba blanca d'un parell de pams, ulleres rodones petites, anava equipat amb malles negres, botes de cuir altes, una caçadora gruixuda amb el seu nom, i els prismàtics Leica penjats al coll, com si dintre el hall de l'hotel hagués de començar a fer albiraments d'ocells. Crec que els recepcionistes van pensar això, i a poc a poc, es van arrecerant darrere l'ordinador sense moure's per res. Més tard vaig comprovar que els prismàtics no se'ls treia ni per a dormir.

Vam pujar al vehicle i vàrem anar a dinar, i després, a fi d'esperar la resta del grup que venia amb l'altre guia, en Lluís, amb cinc hores de retard, ens va portar a un parc urbà gegantí situat al costat del cabalós riu Vístula. Allà vam fer algunes observacions, entre elles la del rar picot sirià. Després de recollir els companys i fer les presentacions de rigor, vam fer via cap a Bia³owie¿a, on arribàrem quasi a hores petites. Sopar i dormir. La vida de l'ornitòleg és molt dura. Considerant que existeixen ocells diürns i nocturns, no es troba mai l'hora d'anar a dormir. A les cinc del matí, el gall de cua forcada i a les onze de la nit el mussol menut, per posar un exemple pràctic.

El primer dia ens vam aixecar aviat per a poder veure el bisó europeu. Per això havíem vingut al bosc de Bia³owie¿a, parc natural, patrimoni natural de la humanitat i reserva de la biosfera. Només els vam poder veure a primera hora, de lluny, sense possibilitat de fotografiar-los. Vam passejar pels boscos tot el dia, albirant i escoltant ocells, principalment picots, els reis dels boscos envellits d'aquesta zona. Se'ns va fer fosc prop d'una llacuna on vam tenir la possibilitat d'albirar uns quants exemplars de la gegantina àguila marina, conjuntament amb altres rapinyaires com l'arpella vulgar, l'astor, i l'esparver vulgar. Sopar i bona nit.

L'endemà vàrem tenir sort. En Marek va localitzar els bisons a punta de clar, quan tot just la boira s'obria pas enmig de les llums monocolors i tristoies de l'albada. Els vam seguir molta estona i vàrem poder gaudir, a una distància prudencial, de la seva presència i fotografiar-los a discreció.  Tot això ho vam fer embolcallats per un fred important i pel vent siberià que no cedia. A la tarda, acompanyats per un guia oficial i amb tots els permisos i segells pertinents, vam entrar a passejar per la reserva integral. Un bosc primigeni situat entre Polònia i Bielorússia, resta del gran bosc que fa segles cobria part de l'Europa central i oriental fins a l'Atlàntic, on ni es planta ni es talla res, i quan cau un arbre enmig del camí, l'única cosa que fan és apartar-lo. Tan simple com això. Hi viu una gran quantitat d'espècies de caducifolis: til·lers, freixes, oms, carpins i d'altres. Els arbres són  gegantins i les molses abundants, i no vulgueu saber en època de bolets com deu estar de bolets de soca.

L'endemà al matí vam carregar totes les andròmines, que no eren poques, al remolc d'en Marek, per a fer via cap a les maresmes de Biebrza, on hi vam passar els tres dies següents. Vam córrer tots els aiguamolls observant, entre altres, el cabussó gris i el morell d'ulls grocs, i a mitja tarda ens vam enfilar a un promontori on hi havia un mirador i es divisaven diverses maresmes amb molta aigua. Un espectacle preciós i una estona de pau inoblidable. Vam albirar una gran quantitat d'ocells i uns quants ants que pasturaven prop de l'aigua. Llavors a l'hotel, i per als més forts, sortida després de sopar per a veure el mussol menut.

L'endemà els que havien anat a veure el mussol es van aixecar a les 5 h, i els que no, a les 7 h. Van fer un volt pels voltants, però la glaçada era molt testa. Jo em vaig aixecar al segon torn i vaig demanar al fill de la casa si em podia ensenyar el museu de la guerra, que el tenia en una habitació annexa i que havia guipat la vigília. No em va deixar passar fins que va sonar una marxa militar. Llavors vaig fer una entrada triomfal quasi marcant el pas. Ell parlava en polonès i jo en català, i quan no ens enteníem, amb signes bèl·lics. Una experiència divertida. Tenia material de totes les guerres que hi havien hagut en el territori, una espècie de «guerrabarreig». Em va ensenyar una espasa de Napoleó, un document de Madame Curie, que si no ho vaig entendre malament vivia dues cases més enllà, una moneda d'or d'algun tsar, molt preuada per ell, i quantitat d'uniformes i armes. També em va explicar que els alemanys, a la segona guerra, estaven acampats a l'altre costat de riba, davant de casa seva, però que no van creuar mai el pont. Un curiós museu i un estrany personatge. Després d'esmorzar el cotxe d'en Marek va fer figa, i vam haver d'esperar que portessin el de recanvi.

Durant el viatge vam veure quasi tots els ocells que ens havíem proposat, però hi van haver dues espècies que no hi va haver manera: el grèvol i el gall de cua forcada. I mira que en Marek s'hi va esforçar, de punta de clar a punta de fosc, imitant els cants xiulant, amb flautí, casset... No hi va haver manera humana. Vàrem anar dues matinades a intentar veure el gall. El segon dia el fred era tan important que va venir la seva dona a servir-nos un te amb pastes (servit amb porcellana fina), per a veure si ens retornava. Un bon detall.

En finalitzar la tarda del penúltim dia, en Marek ens va portar a casa seva. Havíem de sopar amb la família, perquè era el dia més important de l'any polonès: la Pasqua. Abans de sopar ens va ensenyar el seu ramat de cavalls tarpans, que campen semisalvatges per les seves terres. Ell és el principal reintroductor de la raça a Polònia, després de la seva quasi desaparició. Llavors va venir un sopar delicat i deliciós, elaborat per tota la família i regat amb vi de Bordeus. Una estona viscuda amb una calidesa fora de norma, al costat d'una família que ens volia fer sentir com a casa. I a l'horabaixa, però molt baixa, vam tornar a l'hotel. Estava situat al costat d'un llac, en un balneari de l'època soviètica. L'hotel tenia uns espais immensos, inútils i sense gràcia, l'habitació era gegantina, i a sobre una tauleta, i tenia una ràdio, també primigènia com el bosc de Bia³owie¿a, que em va fer pensar en una que jo em vaig construir quan, de jovenet, em vaig apuntar a uns cursos per correspondència a Radio Maymó, i que per cert no va funcionar mai.

L'endemà vam anar a esmorzar a la casa de fusta d'en Marek, construïda amb les seves pròpies mans. En la seva joventut havia fet de tot, des d'abastar nius d'àguila fins a llenyataire. Aquest home, que té una cultura espaterrant i que al cap d'una setmana ja copsava el català, ensenya els seus fills a casa seva, i només van a l'escola per a examinar-se. Un personatge d'aquells que fan empremta en la teva vida i que recordaré per sempre més. I tot observant les menjadores per a ocells que té instal·lades, vam fer temps fins a l'hora de partir cap a l'aeroport. Gràcies, Lluís; gràcies, Marek. Un bon viatge, un gran país, uns bons companys.

                                                                                                                                                    Il·lustració de Laboratorium