Solc anar un cop l'any a Extremadura, sempre per primavera. Enguany ho he tornat a fer també per la tardor. M'agrada el paisatge extremeny tan erm, tan diferent del nostre. Bona gent. Sempre m'han tractat bé.

Vaig anar-hi amb dos bons amics que es diuen Joan i Pere, que com que n'hi ha a totes les cases, faltava l'ase, que jo ja m'hi poso. Vam anar per Madrid per allò que se'n fa més via. La veritat és que a mi personalment em posa una mica nerviós la força centrípeta de les seves “emes”, i prefereixo, encara que sigui voltant un xic més, no travessar per aquest lloc en què no se m'ha perdut res. I entre naps i nespres, vam arribar al cortijo La Tora negra nit. Mentre sopàvem, vam contactar amb l'Helios, el català expert que ens havia fet el pla per a tots els dies d'estada allà. Aquest cortijo, habilitat com a casa rural, està a Càceres, a la Sierra de San Pedro, tocant a Portugal. Hi arribes ficant-te per un camí que mena devesa endins, entre Salorino i San Vicente de Alcántara, on només patrullen cérvols i llebres. Allà no has pas d'esperar la nit per a estar tranquil, de dia no hi corre ni una ànima. 

L'últim dia, quan escric aquestes ratlles, els de La Tora estan desbocats. Avui tenen un casament de dues-centes persones en una nau que tenen habilitada per a aquesta finalitat. M'explica l'Antonio, el fill de la casa, que a tots els pobles dels voltants ja no es poden celebrar casaments així grans, i que van començar provant-ho l'any passat i els va anar bé. Mentre entren els nuvis en un carro tirat per un cavall, li desitjo sort, que ja la necessitarà.

Però no he pas vingut a aquest racó de món de l'encara entera pell de toro per a fer reportatges socials, com podeu entendre fàcilment els que em coneixeu. He vingut a fer fotos a espècies d'ocells que encara no són freqüents a casa, l'àguila cuabarrada bàsicament. També he pogut fotografiar els cérvols que ja no bramaven, el voltor comú, el voltor negre, el milà reial, i d'altres ocells petits com la mallerenga cuallarga, la mallerenga emplomallada, el pica-soques i el mastegatatxes. I quan em trobava sol dalt aquell penyal esperant la cuabarrada, vaig tenir moltes hores per a pensar i contemplar la immensa devesa a baix a la plana. I vaig arribar a la conclusió que aquests moments de tranquil·litat, de solitud, de no cobertura, de no ordinador i de no diaris, haurien de ser obligatoris de tant en tant.

A la Tora, tracte agradable i familiar per part de l'Antonio i la seva dona, i del fill, Antonio també. Cuina senzilla i bona: diferents sopes i porc ibèric de totes les maneres possibles. Natilles, flams i la serradura, unes postres portugueses fetes amb nata, llet condensada i pols de canyella, una mica massa potent per al meu gust. L'Helios —a qui no coneixia però que és amic d'amics— és persona seriosa, servicial i de bon entendre's, com també en José, l'altre company amb qui té muntat el tinglado.

Tornem per València per canviar una mica d'aires i per fer-nos-ho venir bé per a parar a Cal Faiges d'Amposta. Piquem unes ortigues de mar i uns calamarsons, i mengem un arrosset de sépia, carxofes i bolets. Per postres, el menjar blanc, que podria ser menys atapeït. Tot això acompanyat d'un blanc del Priorat, Coma Alta 2008, a base de garnatxa blanc i viognier que estava prou bé.