Vaig anar a Montgai per fotografiar ocells. Sis del matí davant del Centre Social de la plaça que va ser el nostre punt de trobada diari. Em van recollir i a punta de clar ja era a lloc. Quan vam arribar, el sisó «Sisquet» ja hi era, i en el moment d’entrar al hide van sortir volant dues femelles. La fita més important del meu viatge era fotografiar sisons. Aquell sisó era un assidu des de feia quatre anys, i com que l’amo del camp on érem es diu Francisco, al sisó li diuen Sisquet.

Dintre el hide vaig preparar tots els instruments amb l’ajuda d’una petita lot per a deixar l’equip a punt de solfa per a quan hi hagués més llum. En Sisquet ja era davant meu tirant el cap endarrere, cantant i defensant el seu territori. Primer el cel era cobert i més tard va sortir el sol amb potència avivant el roig de les roselles. El dia es va anar posant bé, fotogràficament parlant, i van aparèixer davant meu unes planures immenses de cereals de diferents colors: la civada ja torrada i el blat de color verd. Més tard van venir dues femelles a les quals en Sisquet, don Joan de mena, va començar a perseguir bojament fins que, atabalades, van alçar el vol. Llavors va començar a fer petits saltirons estenent les ales. A dos quarts de deu va acabar la cantarella i els salts. La representació era finita, les fotos fetes i jo ja podia marxar.

A les cinc de la tarda em van portar dalt un roquissar per a fotografiar una parella de mussols. Hi havia dos hides i a l’altre un fotògraf polonès, en Piort. Feia molt vent i el mussol va trigar més d’una hora a sortir. S’havia arrecerat sota una petita roca. I vatua el món dolent que quan més engrescat estava amb el mussol, va arribar una perdiu que es va posar a cantar sobre una roca que dominava tota la vall. La vista d’allà dalt era molt més impressionant que la del matí i sobre els camps de cereal sobrevolaven arpelles i un esparver cendrós. La perdiu va estar més de mitja hora cacarejant, cosa que va comportar que el mussolet es retirés discretament a l’altre costat de rocam en posició vergonyosa. Ara tenia un problema: no sabia a qui fotografiar. Si hagués tingut dues càmeres i dos trípodes, haguera pogut disparar amb les dues mans a l’estil John Wayne. Quan ha marxat la perdiu ha sortit la parella del mussol i han passat una bona estona acaronant-se. Des de dins del hide, sentia en Piort disparant la càmera com un home boig. Darrere meu es congriava una tempesta tremenda i jo no sabia si arribaria fins a mi. Va passar de llarg. Em van venir a buscar i vaig abandonar el lloc tot trepitjant la farigola del camí i respirant la seva olor penetrant i balsàmica.

Dia primer

L’endemà, també a punta de clar, vaig anar a fotografiar el gaig blau. Feia poc que havien arribat als secans. Enguany tot anava endarrerit. Hi havia una parella que començava a fer niu aprofitant el forat d’un picot en un vell ametller. Era vora un camí amb una colla d’ametllers arrenglerats. Feia un lleuger ventet. Els ocells paraven arreu i era complicat fotografiar-los, però alguna cosa vaig aconseguir.

Ja de tarda vaig anar a un abeurador per poder fotografiar pardal xarrec, comú i roquer; tudó, cornella i estornell vulgar entre d’altres.

Dia segon.

També a la plaça a les sis del matí. Estava interessat a fotografiar un altre sisó que no era en Sisquet. Tenia el cantador en un lloc aixecat on es podia fotografiar amb tot el panorama de fons: els camps de cereals amb milers de roselles. Any de quiquiriquics aquest. Entre cant i cant foragitava un altre mascle que intentava entrar als seus dominis. També va sortir un cop a fer callar un torlit que s’estava fent una mica pesat. Esperant els saltirons al final va marxar peonant a tota pastilla cap a la plana de les roselles, i em vaig quedar sense els salts. Ja de tarda vaig anar a fotografiar abellerols, altrament anomenats «astròlits» a la zona de Sant Gregori i Canet d’Adri.

I cap al tard, després d’acomiadar-me d’en Roger i de l’Òscar que em van acompanyar tots aquests dies, vàrem marxar amb el meu company de viatge, el bon amic Joan, i bo i passant pel costat del camp d’en Sisquet, vam deixar endarrere els secans amb els camps de cereals grocs i verds, les provocatives roselles, i els seus camins perfumats de timó.

Dia tercer.