Ho teníem molt ben programat amb el meu amic Joan. Es tractava d’una sortida a Belchite per «ventar alguns retratus», que diuen els d’Olot, a ocells esteparis: gangues i xurres concretament. Com que la feina es prometia una mica feixuga a causa de les temperatures, ens pararíem anant al restaurant Malena, a Gimenells, i tornant a can Jubany a Calldetenes. Venien de pas, més o menys.

Vam arribar al Malena a través d’una carretera estreta sembrada de plataners a banda i banda, com les carreteres d’aquí fa una colla d’anys. El restaurant està instal·lat en una antiga vaqueria, difícil de trobar. El navegador ens va portar a unes naus de l’Irta, contigües al restaurant. Aquí de menjar no ens n’haurien pas donat. Un oasi al mig del desert, on has d’anar expressament. Molt ben atesos per en Ximo i el seu equip. Cal destacar del menú el «ravioli d’escalivada, menjar blanc i gelat d’anxoves», i el «porro-coco amb escamarlans a la soja». Menús senzills, gustosos i acolorits, sense abusar de les espècies, que és com a mi m’agrada el menjar.

Després de dinar vam sortir cap a Lécera, prop de Belchite, que era allà on ens havíem d’hostatjar. A l’era de la casa rural, un vell canó de la guerra civil, em va portar a recordar la història que el pare i la mare m’havien explicat. Un oncle meu, en Carlos, va morir amb 19 anys al front de l’Ebre. Era voluntari del Terç de Requetès de Nostra Senyora de Montserrat. El van ferir en una cama a Villalba de los Arcos, i el van portar a l’hospital de campanya, d’on es va escapar per tornar al front. D’allà, amb la cama gangrenada, quatre dies de viatge amb un tren de càrrega fins a l’hospital de Pamplona on es va morir. Tot un personatge el meu oncle. Ves que vinc aquí per fotografiar ocells i em topo amb els ancestres.

A les set del matí de l’endemà ens vam trobar a Codo amb en Gabriel, la persona que ens havia de portar fins als hides que ens tenia preparats. En veure dos catalans va arrufar el nas. La cosa va canviar quan li vaig explicar que el meu pare havia lluitat amb els nacionals en la 1a Companyia d’Esquiadors de Muntanya en el Pirineu Aragonès. I encara més quan li vaig parlar del meu oncle. Em va dir que al migdia, en sortint de l’aguait em portaria a un lloc.

Aquest hide era al Planerón, que tal com el seu nom indica és molt pla. Sembla l'avantsala d'un desert inexistent. De vuit a onze ens van entrar a l’abeurador moltes gangues, mascles i femelles que venien a refer-se d’aquella calor tan bestial. El sol anava i venia, cosa que va dificultar la presa de fotografies. En sortint, en Gabriel ens va portar al cim del poble, a una vella trinxera i ens va explicar que allà van matar a tot el Terç de la Mare de Déu de Montserrat sencer, menys el meu oncle que per casualitat no era allà. A la tarda vam tornar a l’aguait per mirar de fer alguns contrallums amb poc èxit. La calor era insuportable.

L’endemà, a les sis del matí, vam arribar a un altre aguait on havíem de fotografiar, a més de gangues, xurres. Vam estar fins a migdia allà fent fotografies sota un sol de justícia. Portàvem el cotxe ja carregat, tot molt ben programat i una muda a punt. Ens vam canviar en aquell camí de pols, al costat d’un olivar, vàrem sincronitzar els tres navegadors, el del cotxe i els dels mòbils, i vam sortir com una bala cap a Calldetenes a dinar. Mai més ben dit, perquè quan ens en vam adonar, ja havíem passat Lleida, sense possibilitat d’agafar l’Eix, i érem quasi al Vendrell. Els navegadors, tots a una, ens portaven cap a Barcelona, concretament a Parets del Vallès. I allà, per l’autovia de l’Ametlla, rodes ajudeu-me, vam pujar com una bala, aquest cop sí, cap a Vic.

A can Nandu, entre l’aire condicionat i el menjar ens vam tranquil·litzar. Bon menú i ben atesos, com sempre. Cal ressaltar l’«amanida d’espardenyes, alls tendres i favetes», l’«arròs cremós de gambes de Palamós» i el cèlebre «caneló de pollastre rostit amb rossinyols», que era de llàgrima.

I llavors sí, ja més mitigats, vam enfilar xino-xano l’Eix cap a Girona.