mida text -a +a     Facebook   Twitter
versiˇn en castellano
VIATGE ORNITO-GASTRONĎMIC A LES TERRES DEL LINX
CARLES GIN╚S | 05 de desembre del 2016

Vam deixar enrere una Girona amb núvols gruixuts que amenaçaven neu a muntanya i fred a la plana. Per l’autopista del Mediterrani arribàrem a València per dinar a L’Alqueria El Brosquil, que em va recomanar un dels molts amics que tinc i que em volen bé. Quatre entreteniments i un «arrosset melós de llobregant». Recomanable. Llavors, a la tarda, acabàrem de fer els 300 km que ens quedaven fins a Puerto Lumbreras. Un bon hotel, molt acolorit per fora, però confortable de dins. A la carta un plat extraordinari i suggerent: «Calamares nacionales a la española». Vaig interpretar que «nacionales» volia dir del país, que no eren forasters, vaja. No els vaig tastar perquè al vespre aquest bestiar és de mal pair.

El nostre destí era Adamuz, a la província de Còrdova, a prop de Sierra Morena. Pel camí ens vam aturar per fotografiar el poble d’El Contador, a la província d’Almeria, amb un gran núvol de neu a sobre. Vam sortir de l’autovia a un camí lateral que vorejava uns camps erms. Estàvem a 4 graus i feia un vent que pelava. Se’ns va parar un avi que anava en un Panda, i arrecerats darrere el cotxe ens va dir que tenia parents a Catalunya i ens va explicar la història del poble. Vam quedar ben empernats. A sota la Sierra de Guadix, província de Granada, entre els pobles de Gor i Los Balcones, la neu hi havia fet presència. Al migdia vam arribar a Adamuz, i després de dinar, cap a les cinc de la tarda, vàrem enfilar-nos fins a dalt un roquissar per fotografiar el duc a entrada de fosc. Efectivament la fosca va entrar i l’ocell no va aparèixer. N’hi havia dos que deixaven anar els seus lladrucs profunds, però no van baixar. I llavors vam tornar rostres avall a les palpentes, amb el frontal posat i seguint el nostre guia Agustín.


L’endemà a mig matí vam pujar al hide de l’àguila daurada per estar-hi fins a les 6 de la tarda. Ens vam entretenir fotografiant gaig, pinsà, pit roig, cotxa fumada i d’altres. Fins a dos quarts de tres no va venir la daurada, enmig de la boira i d’un dia que cada cop es tapava més. Vam fer una colla de disparaments, però no en les condicions que hauríem desitjat.

El tercer dia ens aixecàrem amb molta boira però amb la intuïció que faria bo. A les 7 del matí ja estàvem preparats. Un hide molt ampli instal·lat en una finca privada, a fi de fotografiar l’àguila imperial. Però continuàvem amb el mal fario. Semblava talment com si una gitana ens hagués llaçat una maledicció. Els voltors estaven en els arbres desganats, i només en va baixar un que s’hi va passar tot el matí. Dues àguiles imperials també van voltar tot el dia per sobre els pins, però no varen entrar a menjar. I tota la jornada embolcallats d’un núvol de garses blaves que no paraven d’emprenyar. Cap al tard el meu company va tornar a provar sort amb el duc. Jo no hi vaig voler pujar i l’Agustín em va portar a una finca privada de 1.700 ha, on hi havia instal·lada una càmera de parany per a veure si entrava l’àguila cuabarrada. Un cortijo impressionant d’un senyor de Madrid que hi va els caps de setmana a cacera. Més de 15.000 oliveres regades amb el gota a gota. Hem tingut temps de parlar de com viu la gent a Andalusia, del PER i de moltes altres coses.

Sopàvem cada dia a l’hostal d’Adamuz. Fèiem el menú, i si no ens agradava, picàvem una mica de pernil i formatge. Per a beure, una ampolla de Castillo de San Diego, de Barbadillo. El cambrer es deia Miguel Ángel, un paio curiós i intel·ligent. Va estudiar dos anys de psicologia. Quan vam agafar confiança ens deia don Carles i don Joan. Un dia li vaig dir don Miguel, però em va suggerir que no li ho digués més, que ell era un «simple camarero de izquierdas». 

L’últim dia de la nostra estada a Adamuz el vam dedicar a intentar veure el linx. L’Agustín ens va portar a Andújar, al cor de Sierra Morena. Diuen que és el millor lloc per a veure’l. Uns paisatges granítics extraordinaris, però en aquest viatge no teníem sort. Maledizione.

L’endemà vam sortir cap a Valverde del Camino. Vam arribar cap a les dues de la tarda, després de parar-nos a investigar una zona del Río Tinto. Havent dinat vam anar a una localització prop de Berrocal. «Vam ventar alguns retratus». Río Tinto sorprèn a qui no l’hagi vist mai. Les pedres agafen unes coloracions daurades, i el fons de l’aigua és d’un vermell intens que amb els reflexos del cel es converteix en porpra. És una cosa molt especial, curiosa i única, veure les restes que ha deixat aquella explotació minera, amb el seu tren, ara desmuntat, que era punt de referència meva quan estudiava. «Minas de hierro en Rio Tinto, Huelva, i de mercurio el Almadén, Ciudad Real». Haaaa... Ara els plàstics van desplaçant el ferro i els termòmetres digitals el mercuri. Qui ho havia de dir, que els meus estudis no servirien per a res. Hi vam passar dos dies.

A Valverde del Camino, a part del tema de les sabates, hi ha una oferta gastronòmica prou interessant. Un restaurant destaca enmig de tots: «Casa Dirección». Molt bona fila, però el dilluns no es pot anar enlloc. Vam dinar a La Hacienda del Zapatero. Pocs comentaris puc fer. Però el segon dia al vespre vam tenir la sorpresa. Vam anar a parar al gastrobar El Sitio, un local excessivament gran i sense encant, on el cambrer ens va dir que soparíem. «Bizcocho de boletus», «croquetitas de mamá», «flamenquín al Sitio», «canastita de bacalao» i formatges. Per a beure, un vi blanc portuguès. Tot un festival molt recomanable. Llavors vam demanar pel cuiner i va venir el xef i propietari Manuel Mora. De professió tuber, va entrar a l’hostaleria en part per afició i perquè va venir la davallada de la feina. No descartava tornar a posar tubs si la cosa s’animava. Un crac. Vam xerrar molta estona mentre menjàvem unes «tortitas de empella», fetes amb llar i recepta de la seva àvia. 

Tornàrem via Madrid dormint al Parador de Sigüenza. Una vella glòria, herència de Don Manuel. Net i ben cuidat, però ple d’escales, pedra i recintes faraònics mal aprofitats. A l’immens menjador, poca gent. Vam sopar al costat de senyores endiumenjades i carregades amb molts collarets. La mateixa carta, més o menys, de quant jo hi havia estat en la dècada dels 70. «las migas del pastor»; «embutidos de caza»; «torreznos segundinos con patatas revolconas»; «sopa de cebolla». Un menú lleuger on et perdies irremissiblement. Ah, i una carta de vins que era el més desajustat que mai havia vist.

L’endemà, via Lleida, vam dinar al Malena de Gimenells. L’illot gastronòmic, amb palmeres i tot. En Ximo ens va preparar: «Entreteniments», «ravioli d’escalivada, menjar blanc i gelat d’anxoves», «remenat cremós de bolets amb gambes i alls tendres», «peix de la llotja cuit al vapor d’alzina amb emulsió de poma, garotes i gel d’api», «crema de ceps amb dauets de foie al porto», i «perdiu a la vinagreta amb castanyes i moniato». Per postres, «cremós de mató, codony i gelat de carabassa al gingebre». Per a beure, una ampolla de Nelin, l’extraordinari blanc que l’Álvaro Palacios fa al Priorat. Llavors, rodes ajudeu-me, eix avall fins a casa.


Comentaris Afegeix el teu
pili
10-12-2016
1

bon viatge, bona descripciˇ com sempre Carles!!, per˛ on heu menjat millor a Lleida ....

CARLES GIN╚S respon:
Exacte Pili. GrÓcies pel teu comentari.

miquel
05-12-2016
2

Molt b.molt b. molt.b tot llegint la capsalera et venen ganas de llegir.lo fins al final. Ondia que bo.

CARLES GIN╚S respon:

GrÓcies Miquel

Ramon
05-12-2016
3

Els hides minsos,per˛ la bona taula no et falla mai. Escollida,variada i abundant.
Enhorabona pel teu relat.

CARLES GIN╚S respon:

GrÓcies Ramon. Una abrašada.

Rosa Maria I˝igueez Montseny
05-12-2016
4

Un bon viatge per les espanyes!!!!!!!

CARLES GIN╚S respon:


CARLES GIN╚S respon:

Si Rosa Maria, va anar pro be.

Joan
05-12-2016
5

Ets un Mestre aficionat o un Aficionat a mestre, talment descrius sensacions, vivŔncies i plaers.
I tornarem, segur no tindrem ômal farioö.


CARLES GIN╚S respon:

Je,je, Joan. Esperem que la propera ens vagi millor.


CARLES GIN╚S respon:

Ramon FortiÓ
05-12-2016
6

Com vols fer encalšar el bestiar amb aquestes fartaneres que ets fots! Segur que et deurien baixar les imperials i les vares confondre amb dos "rabilargus".

Salut!

CARLES GIN╚S respon:

Ostra Ramon, que dintre els haids fem dejuni...


Escriu el teu comentari

El teu comentari quedarÓ publicat en breu. Si considerem que que no Ús oport˙, ens reservem el dret d'eliminar-lo.


carles ginŔs - fotografia i literatura - contacte

ę El contingut d'aquesta web no pot ser copiat ni reprodu´t sense el permÝs explÝcit de l'autor per escrit.