En vigílies de Nadal, vaig sortir a fer una volta ornito-gastronòmica amb el meu bon amic Joan. L’objectiu primordial era fotografiar les grues a les deveses extremenyes encara que sabíem que seria un xic dificultós.

Vàrem baixar per València on tenim per costum fer un arrosset agarraet, d’aquells que per poc que et descuidis amb els entrants fas fanga. Després de dinar vam fer via prop de Quero (Toledo), on havíem de passar quatre dies. Férem quarter per dormir a Alcázar de San Juan, en un hotel que havia estat un convent de monges. Les cel·les al voltant del claustre s’han reconvertit en dormitoris confortables. A la recepció tenen els seients del cor per decorar, amb expressa prohibició de seure.

Al voltant d’aquella llacuna, l’experiència del primer dia va ser bastant agraïda, principalment al matí: aligot, alguna arpella, una arpella pàl·lida i àguila cuabarrada. I per sobre nostre, centenars de grues que anaven amunt i avall tocant la trompeta com desesperades. A la tarda més arpelles, milà reial i, en acabar el dia, l’espectacle que ens van oferir milers d’estornells evolucionant en el cel de la posta sobre la llacuna envoltada de tarays (en diuen així dels tamarius).

El segon dia vam estar tancats en un aguait durant tot el dia, al costat d’una bassa artificial esperant que alguna del miler de grues que passaven per sobre nostra es dignés aterrar. No vam tenir sort. En van baixar mitja dotzena que, reservades, van tornar a emprendre el vol al cap de poc.

El dia tercer estava reservat per la mallerenga de bigotis, però el dia es va aixecar plujós. Havia plogut durant tota la nit, la previsió era dolenta i vam haver de canviar els plans. Vam tornar al lloc del primer dia i vam tenir la sort que, plovent i tot, va venir una arpella pàl·lida i una parella d’àguiles cuabarrades. A la tarda vam tornar a l’aguait de les arpelles on vam poder fotografiar-ne quantitat enmig de la pluja, per a acabar amb una posta de sol de les que deixen empremta, que va tenyir els canyers i tamarius de color d’or, mentre centenars de mils d’estornells i dotzenes d’arpelles evolucionaven acrobàticament sobre un cel d’un blau insultant. Un espectacle inoblidable, amb arc de Sant Martí inclòs. L’endemà al matí, abans de marxar, vam intentar «retratar» la mallerenga de bigotis enmig d’una glaçada important, però la mallerenga es va quedar a casa i nosaltres sense bigotis.

I ja al capvespre, un cop a destí, prop de Badajoz, al costat d’un embassament que fa fita amb Portugal, vam poder contemplar com s’endreçava el sol, deixant els seus reflexos daurats sobre l’aigua quieta i transparent. I com que aquí on som no hi ha res de res, gastronòmicament parlant s’entén, vam haver de traslladar-nos a sopar al poble veí de Cheles, a 16 km de distància, a una antiga bodega on hi havia 4 taules braser, i en una sopava tota la família. Em van venir de cop al cap records de la infància quan sopava a casa l’àvia materna amb el braser al costat. No n’havia tornat a veure mai més cap. Un lloc increïble que si no m’ho diuen no m’hi fico, evidentment. Bon sopar, «serradura» de postres, bon vi i bon preu.

El primer dia de grues a la devesa no va anar bé. Vàrem estar tancats des de fosc fins a les tres de la tarda en un parell de punts estratègics sota quejigos (roure de fulla petita). Tot el dia passant grues amb un soroll de mil dimonis però no en va baixar cap on érem. Totes anaven als camps sembrats del costat, per fer-nos la punyeta, és clar. Més tard, voltant en cotxe pels camins en vam poder veure centenars.

 El diumenge es va aixecar ennuvolat i va començar a ploure. Poca cosa faríem. Però al migdia es va destapar i vam poder sortir a parar uns aguaits de tela sota unes alzines en uns camps on els sembrats ja apuntaven. Tampoc vam tenir sort i ja només ens quedava un dia. Viam que marededéu serà.

L’endemà, encara de fosc, vam tornar a anar als aguaits del primer dia. Feia un fred de mil dimonis i com més avançava el dia més. Cap a les 11 h va començar a entrar una boira humida que pujava de l’embassament, que em va obligar a tapar-me cap i coll. I cap grua enlloc. Passaven cridant per sobre, però no en baixava cap. Cap al migdia, pel costat dret, en va aparèixer un bon grapat peonant, com l’exèrcit dels guerrers de Xi'an. Com uns fantasmes avançant amb el cap baix a través de la boira. Les veia..., més aviat les intuïa. Però un grupet es va separar i va passar per davant meu. Era una família formada per dos adults i un jove.

L’endemà vam sortir donant per acabada la nostra estada a Badajoz, al costat de l’embassament que aixeca grans discussions sobre quina part pertany a Espanya o a Portugal. I en el segon tram de la ruta vam parar, com tenim per costum, al Malena, a Gimenells, on en Xixo ens va fer gaudir de les seves excel·lències culinàries. Un bon final de festa.