L'ascensor. Aquests dies l'ascensor de casa semblava la pel•lícula El perfum. Vaig baixar un matí a comprar el diari i feia pudor de gos. Quan vaig tornar a pujar, feia olor de colònia. Al cap d'una estona vaig tornar a baixar per a anar a la carnisseria i feia olor d'un altre perfum, aquest cop de més qualitat. Quan vaig tornar, feia pudor d'un gos diferent. Per a parar boig. Vaig pensar que no tornaria a sortir o que baixaria per l'escala.

El banc. El Banc de Sabadell continua amb la seva campanya publicitària penjant fotografies d'en Guardiola a tort i a dret. Bon anunci. El cognom del personatge no pot estar més ben triat per a fomentar l'estalvi.

La pesca. Vaig anar a fer un volt a les fires. Ja no hi ha res igual. Les parades de la pesca fan servir aneguets i canyes de plàstic. Quan jo era criatura, es feien servir tortugues i canyes de bambú. Aquells animalons portaven un tap de suro amb un ganxo sobre la closca, subjectats per una goma ampla (dita goma de pollastre a Barcelona) que donava el volt al cos de la tortuga. Quan la pescaves, la dona girava el suro que deixava al descobert un número gros i mal pintat. Amb aquell número et donaven el premi dolent, sempre el dolent. Com ara, suposo. Bé, no critico que s'hagin passat al plàstic, però penso que no és el mateix. A voltes, quan corro pels aiguamolls de la província i veig aquelles petites tortugues de Florida convertides en gegants, penso que aquesta plaga potser va tenir l'origen en algun animaló escapat, quan jo era petit, d'alguna barraca de fires.

Els cartells. La nostra benvolguda Caixa va tenir l'encert d'aprofitar l'hora de l'ofici del Sant Patró per a canviar els cartells d'una altra entitat gironina que ha fet aigües. Més que celebrar un ofici, enguany hauríem hagut d'encarregar una missa de difunts.

Les cues. A la "plaça dels cines", les cues més llargues eren als caixers automàtics i a la màquina de tren, on torra castanyes i moniatos un home que no calla mai.

El conill porquí. Aquesta atracció no l'he vista mai més. ¿Heu vist la pel•lícula La caixa Kovak? En la presentació es veu una rateta blanca que circula per un laberint de passadissos intentant trobar la sortida. Doncs l'atracció a què em refereixo era el mateix, però amb conill porquí i tipus rústic. Era com una plaça de braus a la mida del conill, i als laterals hi havia moltes portetes, cada una amb un número. Deixaven anar el conill al mig, i entrava per una de les portes. Si coincidia amb el número de la fitxa que havies comprat, et premiaven.

Els matins. Els matins a primera hora, al barri vell, mentre els empleats de la neteja se'n veien un bull per a tornar-ho a deixar tot a punt, es barrejava l'aroma dels cafès i dels croissants, amb la fortor dels pixums de la nit anterior.

El temps. Els qui, seguint la tradició o els dictats comercials, varen comprar roba d'hivern per a estrenar-la per fires, hauran quedat ben fotuts.

La nòria. He vist la nòria de les fires molt alta. Quan era petit la veia també molt alta, gegantina. Era normal, jo era molt petit. ¿Però ara? ¿No serà que ja vaig minvant?

El mòbil. Fins ara em pensava que el màxim exponent de l'emprenyament que hom podia rebre per part dels usuaris dels mòbils s'aconseguia quan es viatjava en tren. "Ja he sortit. Sóc a mig camí. D'aquí a un quart seré a Bordils. Tira la sal al caldo que ja vinc." Doncs no, ara he descobert que no. Un dia d'aquesta setmana dinava en un restaurant a prop de Girona, disposat a passar-m'ho bé llegint el diari de les meves penes, quan se'm va instal•lar un pseudoexecutiu a la taula del costat i em va amargar el dinar. ¿Sabeu què és passar una hora i mitja escoltant un "fenòmenu" que mentre menjava amb la barra de dalt donava als seus subordinats instruccions amb la de baix? Tot un miracle de l'anatomia humana. Vaig quedar tant desconcertat i distret, que vaig haver de llegir l'article del Periódico de l'amic Fonalleras dos cops. Proposo dinar en restaurants que no tinguin cobertura.

El bosc. Vaig anar al bosc amb el meu nét, a iniciar-lo en el món de la natura: bolets, arbres i ocells. El vaig equipar amb un petit cistell i un bastó. Ell havia agafat una brúixola que jo havia llançat, perquè ho assenyalava tot menys el nord. El meu nét m'anava indicant per on havíem de passar. No ens vàrem perdre mai. Vàrem trobar un avi que també caçava bolets, i em va comentar que la cosa estava molt malament, sota mínims, i que era un mal any. Mentider. No he conegut cap boletaire que digui mai la veritat. Que poc sincer i garrepa és aquest món dels bolets.

El dilluns. El dilluns, un cop acabades les fires, vaig pujar a la Fageda d'en Jordà. Tenia ganes de passejar-me en silenci i ventar quatre fotos. Havia plogut i anunciaven l'entrada d'un fort mestral.  Feia molta fred. La fageda estava preciosa, les fulles de terra lluïen d'humitat, i les pedres estaven cobertes d'una molsa extremadament verda. Però hi mancava la llum. Al cap d'una hora es va aclarir. És clar, el mestral que han anunciat, vaig pensar. Els faigs van començar a desplomar-se amb el vent, i les fulles queien com confeti a desdir. Fins que darrere les fulles varen venir les branques, i vaig haver de fugir abans no me'n caigués un tros pel cap. Definitivament l'hivern va entrar aquell dia per la Fageda d'en Jordà..