Diu el Gènesi que Déu va dir a l’home: Guanyaràs el pa amb la suor del teu front. El que no va especificar és que si volies aconseguir alguna cosa de Telefònica hauries de suar encara molt més. Jo, la veritat, cada cop que pronuncio el nom o veig l’anagrama d’aquesta icona de la comunicació, ja em tremolen les cames. Les meves relacions al llarg dels anys amb Telefònica es remunten a l’època del telèfon negre amb el fil de cotó, també negre, que penjava de la paret del rebost de casa, quan per a parlar amb Montiró havia de demanar una conferència amb Viladamat, i des d’allà m’hi posaven. Hem crescut tots dos: jo m’he fet gran, i ella un monstre despietat. He hagut de tenir molta paciència i suportar molts capricis del gegant monopolista, però avui he obtingut el cum laude en les meves relacions amb el monstre de la gominola verda.
 
Resulta que aquesta nit passada no dormia pensant en la clatellada que m’arriba cada mes pel fet de tenir un telèfon fix que no faig servir mai, ni sé on el tinc fins a l’hora de la migdiada. Llavors em desperta per a explicar-me alguna oferta transcendental. També pel fet de tenir una línia ADSL, que és més lenta que una processó de coixos. I amb motiu de tot això, a primera hora del matí, que és quan tinc les idees més lluminoses, i després de considerar donar-me de baixa, i tornar a donar-me d’alta per la meitat de preu, he arribat a la conclusió que havia de fer una gestió per a rebaixar l’import que em facturen. He pensat, encara que m’emprenyava, que faria servir l’argúcia (m’ho va explicar la meva mare) de dir que estava jubilat i que no podia pagar aquella quota tan elevada.

I ves que a quarts de deu del matí, preparat per a lliurar la batalla de les Termòpiles, he trucat al primer telèfon. M’ha sortit el primer lloro de torn preguntant-me de quina consulta es tractava. Per discutir una factura, he dit. Quan el lloro ha situat la meva pregunta en el lloc correcte (hi havia diverses modalitats: vol canviar el número de compte, no pot pagar, etc.), he continuat pitjant números com un desgraciat analfabet, per a acabar amb la pregunta transcendental: ¿Vol ser atès en català o castellà? És aquella pregunta que, la majoria de les vegades no serveix per a res, ja que després de sortir aquella musiqueta esgarrifosa, d’estrofa curta i insultant, que es repeteix a raó de 20 vegades per minut, acabes parlant en castellà igualment.

Després de molts intents amb l’idioma, he aconseguit parlar amb un home que m’ha dit, en castellà, que trucava al telèfon equivocat per al tema que jo volia, ja que el número estava donat d’alta per a empreses. I tornem començar. Ah, i cada cop em demanaven l’avaluació de l’atenció, que jo m’afanyava a donar-los un deu, no fos cas que s’emprenyessin i no em tornessin a agafar el telèfon. I a més sentia uns sorolls de fons, com si tingués la línia intervinguda. Jo li deia: “¿Me oye?”, i ell em deia: “Sí, sí.” “Pues yo solo oigo ruidos...”, li deia jo.

Deixant el telèfon despenjat una estona inacabable, amb la musiqueta esgarrifosa de fons, he aconseguit que se m’hi posés una senyoreta catalana. He tornat a començar amb el conte de la llàgrima, i m’ha dit que si ara no hi havia ofertes, que si vostè té el número contractat per a empreses... Sí, senyoreta, sóc un client molt antic, però ara ja estic jubilat, sap?, han passat molts anys. Resumint: a dos quarts de dotze, després que la senyoreta em donés de baixa d’empreses i em passés a particulars, havia aconseguit una nova situació que em comportava una petita rebaixa al mes, però això sí, amb un contracte de manteniment gratuït de l’ordinador (diu que vindran a posar-m’hi un adhesiu), pobre ordinador, tan bé que va. Jo li he dit que això ja ho tenia solucionat, però resulta que sense la pegatina no hi havia rebaixa. Ara em quedava anul•lar un manteniment d’ADSL de dotze hores, molt car i innecessari. La noia, molt simpàtica, m’ha dit que ella ja no podia fer més i que em passava, per videoconferència (devia ser per a ells ja que jo no veia pas res), amb una companya que m’arreglaria això del manteniment, prèvia avaluació, que els he donat un deu abans d’acabar la pregunta.

I vet aquí que em surt una caribenya en la conversa. En el primer moment parlàvem tots tres, llavors pla. La noia d’aquí, per dir alguna cosa, m’ha presentat la noia d’allà, i ha penjat. Llavors ha arribat el final del combat, la traca, el Gloria a San Narciso. M’ha dit que no anava bé anul•lant el manteniment, que em costaria un ronyó quan tingués una avaria, i que amb la meva condició de jubilat no podria pagar la clatellada, bla, bla, bla. Jo la sentia molt lluny, és clar per l’accent que havia de ser així. També molts sorolls (em devien estar gravant, és clar). Quan ha vist que ho tenia malament i que jo no cedia, m’ha dit que ja ho faria. Però llavors, tot i que li he dit que tenia un iPhone de feia sis mesos, em volia vendre un mòbil d’última generació. He tingut molts treballs. Com que ja havia arribat al final, he tingut el valor d’avaluar-la amb un sis.

I a dos quarts d’una del migdia, he deixat la noia d’accent melós, allà baix, perduda en aquella illa remota dels mars del sud, i jo m’he quedat aquí, exhaust, amb més gana que seny, i amb la promesa d’una rebaixa d’un 16% sobre la factura. Alguna estona que tingui miraré els informes del Wikileaks, a veure si parlen d’aquesta gent.

Dibuix de Joan Granados Llimona (1931-2005), realitzat el 1996