He anat a veure l'exposició de flors en els seus 56 anys d'existència. El seu origen ve de l'època de la canastilla. Per als més tendres, us diré que era l'equivalent del servei militar, però per a les noies, inventat per Doña Pilar amb la benedicció del caudillu. Deunidó! Ahir diumenge vaig anar a donar-hi una ullada i vaig haver d'anar-me'n cansat i acalorat. Volia fer un reportatge fotogràfic, amb trípode i tot, comme il faut, i he pensat que avui dilluns a les 10 seria una bona hora: tothom treballarà menys jo. I patapam, al pal.

He començat pel carrer Albareda, on el Casino de Girona, a la seva entrada, ha fet esforços de flaquesa per posar una nota de modernitat a una institució també de l'època de la canastilla. He continuat per Cala Ciutat (l'Ajuntament), engalanada la façana amb una espècie de rasta gegantina. Les escales d'entrada al Teatru Municipal poca cosa necessiten per a fer goig. He continuat per Ciutadans, per la Cambra de la Propietat, on han instal·lat un parterre amb una girafa daurada i un poema. A la Fontana d'Or —aneu amb compte que no sé si això es pot dir perquè ara és CaixaForum, i així ho diuen un parell de cartells esgarrifosos que han plantat amb molta mala llet a l'entrada—, el pati està decorat amb una damisel·la, un florer i un banc. Correcte. Mentrestant, al carrer, el tren d'en Gerió, que va amb l'hora vella, ha parat davant l'edifici emblemàtic i ha dit: “Ara passem per davant de la Fontana d'Or, la sala d'exposicions de Caixa de Girona.” Que fort, quan se n'assabentin. La decoració de les escales del Seminari, bona. El lloc també es decora pràcticament sol, però cada any solen encertar-la.

Llavors he agafat la Força (mai més ben dit). A Isaac el Cec ara resulta que el lloc d'entrada és el de sortida, i quan puges les escales estretes i fatigoses, et diuen que has de tornar a baixar i entrar per la llibreria, que és al carrer de la Força, per a després recórrer tota la casa i anar a petar allà mateix per on volies entrar. O sigui que després de visitar tot el local, arribes als jardins, on, després de torejar dos arbres que es troben al mig del pas, trobes el que buscaves: la plaça de l'Étoile, i tornes a sortir al carrer estret. Tota una aventura pensada per a la gent gran.
 
La casa Lleó Avinay, una mica envitricollada però interessant, amb les seves fonts i miralls. El carrer Cúndaro està decorat amb raspalls de netejar el W.C, de color vermell. Un toc sanitari de color sobre les velles pedres, i en l'últim tram de les escales de la Pera hi ha talls de fusta amb unes flors vermelles de tant en tant. La decoració floral de l'església de Sant Martí, de blanc puríssim, és correcta, però potser massa monocolor.

Quan he arribat dalt la plaça de la catedral, no he pogut entrar al claustre, sense pagar, és clar, i havia d'anar a buscar l'entrada pel passeig arqueològic. De fet, això ha passat sempre. A les escales de la catedral, enmig d'una catifa verda immensa, hi han estavellat un piano, per a emprenyament suprem de pianistes, fins que llegeixen la poesia, Rèquiem, que suposo que justifica la xafada. De baixada no he tingut nassos de fer cua a l'esglesiola de Sant Lluc per a veure que han muntat els “manaies”, que no els cal tampoc gaire decoració perquè el lloc els faci goig, i he baixat cap a la plaça de Sant Feliu. Les escalinates estan decorades amb una espècie de pop multicolor de tentacles gegantins. Llavors, a dos quarts de dotze, fustigat per col·legis, cadires de rodes, els grups de les senyores que vénen cada any, i els autocars de totes les nacionalitats hagudes i per haver, he travessat el pont de ferro rovellat, i conscient que tenia un mal dia, i que les morenes em començaven a fer la punyeta, he tornat a casa per Canalejas.

M'he saltat els clàssics: claustre de la catedral, banys àrabs, passeig arqueològic, jardins de la Francesa, on suposo que hi deu haver les flors, però he visitat l'exposició del disseny, la poesia, els colors, l'absència d'olors i la crisi, perquè em sembla que aquí també es nota. I tot albirant el riu des de casa, observo la Casa Masó, restaurada de nou, de color blanc feridor, amb les finestres blau Cadaqués, i les persianes de merda d'oca. No sé si aquest blanc punyent és a la carta de colors de les façanes del riu, però no recordo que hi fos quan vàrem triar el nostre color. Serà cosa que la subvenció no ve d'allà mateix i els gustos canvien. I llavors he pensat que no lligava, i m'ha vingut al pensament el poble mariner de l'Alt Empordà, però sense onades és clar. L'Onyar no dóna per a tant.