Fa temps que tenia ganes d'escriure alguna cosa sobre com ha transcorregut la meva vida amb  relació al preuat líquid que va empitofar Noè. Sempre m'havia frenat la por de fer el ridícul davant tant entès com hi ha avui dia sobre aquest tema. Per això ho faré a tall d'historieta, evitant el contingut tècnic. Així segur que em salvaré de la crema.

Els meus primers contactes amb el vi van començar, crec, a principi dels anys 60, quan en els meus estius a Canet d'Adri, en algun àpat, l'àvia Lourdes tenyia el porró d'aigua de Litines amb un escadusser rajoliu de vi daurat de Can Siset Paleta. Això sí, cada estiu que passava el raig era més generós. A final dels 60, em deixaven amanir el porró a mi, cosa que feia més interessant la barreja. També als hiverns, quan anava a sopar a casa l'altra àvia, la Carme, l'amania jo, encara que amb compte ja que l'àvia també traguejava, i si el feia massa fort es queixava. El vi que bevia als vespres, l'hi portava en Tuca, que tenia un celler al carrer de Joan Maragall, davant de Las Jarras y los Barriles, on ara han estrenat el flamant edifici de la Generalitat. Llavors aquest home també servia a l'altre costat de riu (així en deien els habitants de cada riba en referència a l'altra), i la meva àvia, que feia unes comandes petites, li compensava el viatge demanat-li, a més a més, un litre de vi ranci, que guardava en una ampolla que havia estat d'anís El Mono. D'aquest vi ranci, només en bevia molt de tant en tant, quan hi havia grana seca o quan hi anava per Fires a veure els focs, acompanyant-hi castanyes i xurros. Com podeu veure, els meus primers contactes amb el vi a granel van ser molt petits i més aviat aigualits.

Recordo molt vivament quan, més tard, vaig començar a tenir la primera relació amb el vi embotellat i amb el xampany. Era per les festes de Nadal, quan el meu oncle Pere, que treballava a l'ONU, primer a Ginebra i més tard a Viena, portava del seu economat, vins blancs alemanys, austríacs, i xampany francès. Us haig de reconèixer que les meves primeres incursions en el terreny de vins embotellats van ser de privilegiat. En aquells anys vaig tenir el gust de conèixer en directe Dom Pérignon, Dom Ruinart i La Viuda. També em vaig relacionar, per aquelles dates, amb els caves de l'època, que llavors eren xampanys: Canals i Nubiola, Freixenet, i més tard Mascaró, que feia cagar el tió als meus innocents germans.

A principi dels 70 em vaig casar, que llavors anava associat amb l'emancipació de la família i  haver de decidir moltes coses per mi mateix. Recordo alguns vespres d'estiu, sopant a la terrassa amb la persona que estimava, i bevent un vi qualsevol que havia comprat al supermercat d'en Miquel, i que trobava excel·lent.

I va ser a mitjan anys 70 quan vaig passar per una experiència digna de ser explicada. Resulta que tenia un bon amic que, amb el seu cunyat i un altre amic paleta, anaven a buscar el raïm a Sant Climent i es feien el vi. I em van enredar en l'afer irrepetible (mai més ben dit) de fer un vi propi, per a beure vi de rim i no de polvos, que segons ells era el que ens donaven pertot. I a primers de setembre, quan en Pere, el propietari i cuidador de la vinya, tocava a sometent i deia «dissabte vinent», ho havíem de deixar tot i córrer a punta de clar cap als alts de Sant Climent, perquè el raïm no podia esperar, i la pluja o la pedra amenaçava. I va ser, en aquells anys, que vaig estar a punt de perdre tot el poc que havia après sobre aquest art.

Com us he dit, corríem a punta de clar a la vinya, amb els cotxes i un camió plataforma per a carregar les semals plenes de raïm, que un company ja havia anat a portar la vigília. En Pere, ja ens esperava a la vinya i ens manava pressa, alhora que ens ensenyava els pàmpols tenyits de blau, conseqüència de no haver-hi estalviat el sulfat durant l'any (sembla que ara posar-n'hi massa tampoc va bé). Collíem com si fos a preu fet, parant només un moment per a esmorzar, i omplíem aquelles semals gegantines que no hi havia qui traginés després. En Pere, com a propietari i expert, només donava instruccions i acabava de pitjar els raïms dintre cada semal, amb una espècie de pal curt amb el cap gros, o maça, a fi i efecte de batre el rècord Guinness, però de pes, és clar. De tant en tant, m'ensenyava la munió de vespes que voltaven per sobre i em deia: «Això vol dir que aquest any el raïm és bo.» I jo, que havia estudiat a La Salle i havia passat els estius a Canet d'Adri, coneixia els pagesos i pensava: «Entre el sulfat i les vespes en Pere ja prepara una puja de preu per a enguany.»

Llavors venia el reagrupament de les semals i pesar-les. Jo era un dels que aguantava el pal semaler, i vigilava la pesada d'en Pere que intentava, naturalment, que la romana caigués del seu costat. Un altre company anotava els quilos en una petita llibreta. «Aquesta ha fet 110 kg», deia, com volent dir: «El producte de dintre ha de ser bo per força.» I a continuació venia carregar el camió. Quan havíem omplert la plataforma, estiràvem unes llates de fusta sobre les semals, i remuntàvem les que quedaven, a fi de fer un altre pis. Un cop estava tot ben lligat, havíem d'anar a dinar i a passar comptes. El tracte era que nosaltres portàvem les costelles i en Pere hi posava el vi. Tampoc ho vaig entendre mai.

Quan sortíem de Sant Climent cap a casa, mig baldats, els comentaris sempre eren els mateixos: «Que dolent que és el vi que fa en Pere, té un raïm fantàstic i no el sap fer». «Hi barreja esperit de vi», deia l'altre. «Enguany crec que ens ha fotut amb el preu del quilo, ja preguntaré preus», deia un tercer. Llavors venia la comèdia d'anar casa per casa a trinxar el raïm amb una premsa portable, que carregàvem al camió a la primera casa on anàvem, i traginar les pesades semals fins a la tina que, en totes les cases era fora al pati, sempre al fons d'un passadís estret. Això ho repetíem a cada lloc. I la broma acabava prop de mitja nit, amb un dels cansaments més grans que recordo. I efectivament, quan anava a buscar el meu vi, em confirmaven que havíem pagat el quilo de raïm collint-lo nosaltres, dues pessetes més car que no el venien a la cooperativa ja collit. L'únic que em confortava era la seguretat que beuria vi de raïm i no de polvos.

Jo no estava satisfet de com anaven les coses, ja que de vi quasi no en bevia. Només per Sant Martí, quan tapava el vi, passava uns dies traguejant un most picant agradable. Cada any acabava amb 120 litres de vinagre o 120 litres de vi ranci, depenent de les anyades. Que si no has rentat bé les bótes, que si no s'han de rentar tant, que si se'ls han de fer estubes de conyac, que si has cremat poc sofre...

I va ser llavors quan em vaig muntar una vida paral·lela amb relació al vi, ja que no ho veia clar. I amb un càrrec de consciència propi del que enganya la dona, em vaig subscriure a CLUVE, un club de selecció de vins d'àmbit estatal, dels primers que hi va haver. Cada mes m'enviaven 6 ampolles d'una selecció determinada, amb full de tast i explicacions sobre la manera de fer el vi i de portar el celler. I jo tornava l'any següent a Sant Climent i veia que allà ho fèiem tot al revés de com s'havia de fer, i un dia em vaig atrevir a dir-li a en Pere que això de matxucar el raïm dintre la semal no era correcte, que els grans s'havien de tractar amb més carinyo. I en Pere, a qui els nois ja se li n'havien anat a treballar a la banca perquè no s'hi entenien, va anar de poc que no em ventés un cop de maça al bell mig del cap, i em va dir que què punyetes hi entenia jo, que era de ciutat, en el que es feia allà dalt, a la vinya més bona i solejada d'aquell poble de reclutes. I que si ell ho havia fet tota la vida així, i que si naps de Capmany i que si cols de Brussel·les...
 
A partir d'aquell dia les nostres relacions van quedar un xic deteriorades i també potser em vaig cansar de fer d'escarràs, amb resultats tan dolents. I vaig apostar pel vi de polvos, vaig continuar amb CLUVE, i vaig deixar d'anar d'excursió, un dia a l'any, a Sant Climent. A vegades penso que vaig perdre el temps una colla d'anys, i que si m'hagués dedicat a seguir els que en sabien, potser hauria arribat més lluny en aquest món complicat. Però també penso que si hagués estat així, ara no tindria aquesta història per a explicar-vos.

En una altra etapa, allà pels anys 80, en una casa que m'estava fent, vaig fer-hi un celler. I quan estava en construcció, rumiava la capacitat: «La faré per a 500 ampolles. No, saps què, la faré de 1000, per no quedar fotut.» Com que sóc fill de la postguerra, em recordava de quan la gent anava a comprar el sucre i el cafè Mont-Louis a Perpinyà, i de quan el diari anunciava algun problema del tipus que fos, que la gent començava a acaparar oli i altres queviures, vaig pensar que la cosa anava per aquí. I així ho vaig fer. I algú em va dir que comprar vi de bones anyades era una inversió de futur. I així ho vaig fer. I vaig començar a entrar caixes i més caixes fins a deixar-la quasi plena. Però llavors va resultar que, de vi, només en bevia jo, i com que entraven noves remeses, ja que m'agradava tastar nous productes, l'estoc no baixava i el vi s'anava fent vell a les ampolles. O sigui que em va tornar a passar el mateix que amb les bótes.

I ara que de veritat ha arribat la carestia, em trobo amb un celler ple d'un vi que no es pot beure, i, a més, com que jo ja m'he fet gran, cada dia en tinc menys consum. I ara compro el vi de xiques a miques, i de capritx. I molt de tant en tant baixo al celler per contemplar la meva obra i per mirar el vi que vaig emmagatzemar com a inversió o per si venia el que ara ha vingut. Però bàsicament per llegir la poesia d'en Fages de Climent, que tinc impresa sobre rajola de la Bisbal: «Temps era temps de les magnes collites,/ quan no hi havia prou bótes pel vi,/ i les més altes es feien petites,/ de tan sovint com s'havien d'omplir.»

IL·LUSTRACIÓ LABORATORIUM