Els estats de Chiapas i Oaxaca concentren la major població indígena de Mèxic: yaquis, mayos i tarahumares, i s'hi parlen cinc llengües: el náhuatl, el zapoteca, el mixteca, el maia i l'otomí. De ciutat de Mèxic a Chiapas hi ha unes dues hores d'avió, fins a l'aeroport de Tuxtla Gutiérrez, la capital de Chiapas. Al mateix aeroport existeix un servei de taxi molt ben organitzat que et porta fins a Chiapa de Corzo, això si vols visitar el Cañón del Sumidero, és clar. El riu Grijalva recorre una gran falla on les penyes s'eleven més de 1.000 m sobre aigües d'una profunditat d'uns 300 m en alguns llocs.

Quan vàrem arribar a la plaça del poble, vaig acomiadar el taxi amb el meu polar dins. Feia molta calor. Amb això dels jerseis em passa com amb els paraigües, que quan deixa de plore me'ls deixo pertot. Només de posar el peu a terra va venir un voluntari que ens va agafar les maletes i ens va portar fins a l'embarcador sense demanar-ho. De fet, allà no es podia anar a cap altre lloc. Vàrem demanar una consigna per a deixar els equipatges i ens van assenyalar el sota d'una ombrel·la on es refugiava el que venia els tiquets per a la barca. Una consigna a l'aire lliure, sense cadenat. I amb l'armilla salvavides encotillada, vam entrar a la barca enfilant cap al Cañón.

Us haig de manifestar que aquest lloc em va produir una decepció gran per com me l'havien ponderat. No és que no pogués ser bonic, la naturalesa s'hi prestava, però el vaig trobar en un estat de degradació molt important: aigües brutes amb tones de deixalles surant per la superfície, principalment per les raconades. Sembla que aquí van a parar una sèrie de rius procedents de les zones indígenes, rius que porten tota la porqueria allà baix. No hi havia vida en aquell indret: faltava flora i fauna. Poques coses tenien per a ensenyar aquella gent: quatre cocodrils de riu mal comptats, zopilots a discreció (una espècie de voltor), i una petita colònia de mones aranya. Vam dinar a la plaça de Chiapa de Corzo, on començava una espècie de processó amb motiu de la festa o carnaval, i me'n vaig anar amb la convicció que aquell lloc estava a les últimes. Quan vaig tornar a ser a ciutat de Mèxic, al cap de deu dies, vaig veure una notícia a la televisió que deia que havien tancat el Cañón del Sumidero per a fer una neteja general. Llavors varem agafar un taxi que ens va portar fins a San Cristóbal de las Casas, ciutat d'uns 200.000 habitants, principalment turística. San Cristóbal és bonic i està molt endreçat. Els carrers són nets i les cases ben pintades. La plaça és maca, de dia i de nit, i s'hi munten uns mercats prou interessants, on pots comprar roba o xocolata i cafè, del qual són bons productors.

L'endemà sí que va ser un dia “avariat”. Volíem anar a San Juan Chamula, el poble que té una església amb milers de ciris encesos, i que quan s'acaba la missa n'hi ha un que escanya un pollastre, per si de cas. Hi ha moltes ètnies, però la majoria són indis tzotsil. Ens vàrem dirigir cap a l'estació d'autobusos, que era un porxo amb un pati interior. La gent feia cua intentant resguardar-se de la calor, mentre esperava les furgonetes blanques en les quals s'entaforaven més persones de les que hi cabien. Després d'esperar una bona estona, vam decidir agafar un taxi. El taxista, mentre ens portava, ens va preguntar si ens ho havíem pensat bé això d'anar a Juan Chamula avui. Ens va dir que era el dia del carnaval i que era molt perillós. Ens va explicar que els “monos”, que són uns animadors que van així vestits, i salten com aquells, beuen i es flipen, es tornen molt violents i perden el respecte a la gent. Per altra banda, deixen anar toros i, com que no hi ha barreres, cada any hi ha diverses desgràcies. Com que ja hi érem, tot i les perspectives, vam decidir quedar-nos-hi.

San Juan era un orgue de grills. Arribaven centenars d'indígenes dels pobles del voltant, drets dins les caixes de fusta de les furgonetes o els camions, o bé asseguts en taulons muntats a manera de bancs, com passava a casa nostra, fa molts anys, pel 18 de juliol, quan en Franco donava permís per a sortir a dinar d'aquesta manera. Vam agafar el carrer principal que menava cap a la plaça presidida per la petita església dels ciris i el pollastre, que es veia al fons. Els costats estaven plens de parades que venien de tot, però a nosaltres no ens oferien res. Tots, homes i dones, vestien a la manera regional, menys nosaltres, una parella jove, i cinc turistes més. Desentonàvem una cosa gran, érem els únics estrangers a la festa, i se'ns veia d'una hora lluny. Aquella gent ens ignorava, i no intentaven dissimular-ho. De tant en tant se sentia la paraula gringos. Era la seva festa, i nosaltres no hi érem benvinguts. Jo havia llegit i m'havien comentat que no deixaven fer fotos a l'església, ni a fora ni a dintre; n'era conscient. Però mentre baixàvem cap a la plaça vaig fer un parell de fotos al carrer i vaig notar que les dones es posaven d'esquena. Llavors se'm va acostar un home del país, una bona persona, i em va recomanar que deséssim les càmeres a la motxilla. “Es un día conflictivo, los monos se ponen muy violentos, le podrían atacar y romper la cámara”. Al diantre amb els “monos”, vaig pensar.

Quan vàrem arribar a la plaça, hi havia una processó de devots, precedida per un penó, una creu i els “monos”, que, revestits amb robes multicolors, ballaven i saltaven descontrolats davant les imatges. Vaig pensar en la bona ànima que m'havia avisat feia poc, que m'havia estalviat d'acabar garrotejat i amb la càmera trencada. També es passejaven unes quadrilles de paios vestits amb una casaca de llana blanca i un barret punxegut. Portaven un gran garrot recalcat al muscle: eren els vigilants encarregats d'establir l'ordre a cops de pal. A la plaça ja no hi cabia ningú. Drets o asseguts en forma circular, homes, dones i nens esperaven que deixessin anar el primer toro. Els pocs bars, per dir-ne alguna cosa, estaven plens de famílies enteres que menjaven, i un parell de terrats sense barana, que també feien de bar, amenaçaven enfonsament. Llavors vaig veure el tema molt malament: a les 11 deixaven anar el primer toro, no teníem on col·locar-nos, i l'únic camí de sortida era el mateix carrer per on havíem baixat. Vam témer quedar setiats fins l'endemà a la plaça d'aquell poble inhòspit, i sortírem, al cap de poca estona, pel mateix carrer per on havíem entrat.

Havia quedat una mica desencisat de no poder fer fotografies en aquell lloc tan especial. Quan pujàvem carrer amunt, baixava una gran comitiva presidida per les autoritats i els homes vestits de xai amb el garrot. Darrere, un gran camió amb una gàbia monstruosa com no havia vist mai i els toros dins. A dalt al carrer, hi havia una corrua de furgons blancs que feien el transport fins a San Cristóbal, però nosaltres, vius, vam parar un taxi que havia descarregat gent, i li vam dir que ens portés al poble indígena del costat, Zinestan, a cinc minuts. I llavors va passar en un vist i no vist. Ens van rodejar el cotxe deu o dotze energúmens, un els quals es va asseure damunt el capó, mentre un altre bloquejava el tren davanter del taxi amb l'ajut d'una gran pedra. Cridaven que d'allà no sortia ningú si no era amb el seu transport, i que l'exclusiva fins a San Juan la tenien ells. Crits i imprecacions contra el taxista. El taxista acoquinat responia: “Hay un Dios y os va a castigar.” I com que a Mèxic no hi ha res que no se solucioni amb diners, amb 100 pesos es van retirar, pedra inclosa. El taxista ens va deixar al cap d'un moment a Zinestán. A l'entrada del poble un gran cartell: “Para hacer fotos en la plaza y en la iglesia, hay que hacer un pago previo en el ayuntamiento. Su incumplimiento puede suponer encarcelamiento y requiso de la cámara.” Com podeu suposar, no se'm va ni ocórrer obrir la cremallera de la motxilla, ni cap més cremallera tampoc.

Total, que al cap de mitja hora, amb el transport del poble, aquest cop sí, un avi amb un furgó blanc atrotinat que havia fet la guerra d'en Zapata, després d'omplir-lo, ens va retornar fins a San Cristóbal. Llavors vam dinar en un argentí: empanada, tira de asado i un bon Malbech. Ah, amb partit del Barça inclòs, contra l'Arsenal. I així ens vam poder refer un xic de les emocions del matí.
A Chiapas: xocolata i cafè.

Il·lustració de Laboratorium