Sempre he pensat que, als periodistes que tenen cada dia un article d'opinió o una columna en un diari, els deuen sortir les idees com als burros els pets. També, a jutjar pels llibres que surten cada setmana, els escriptors abunden. Sembla que tothom pugui escriure. Bé, de poder sí; altra cosa és que ho facin bé. A la meva humil prestatgeria tinc un apartat on poso els llibres que he deixat a mig llegir, que no he tingut manera humana d'acabar-los, potser per no entendre-hi  prou o per falta de paciència. Em conec, i quan un llibre no m'enganxa, em dura i em fa companyia a la tauleta de nit de forma eterna.

L'àvia Carme, quan em deixava un llum encès, em deia: «Vigila, que tenim un lladre a casa». Pobra dona, sort que ja no hi és i no ha de veure les factures que rebo cada mes. El més divertit és la part del final. Quan ja he llegit el que he gastat pel meu mal cap, o perquè sóc un podrit panxacontent, llavors arriben les eternes conservacions dels comptadors; a la factura de l'aigua, el cànon, que és aquell impost ecològic que serveix per a deixar el Ter cada dia més lànguid; a la de la llum, l'impost sobre les nuclears, residus, etc.; i a la del gas, l'import destinat a la CNE, que és aquell organisme que suggereix a l'Estat la manera de clavar-nos la clatellada, i un altre al Gestor Tècnic del Sistema, que són els que em porten el gas a casa, com l'home del butà, però amb tub. I jo, obsessionat, noquejat per tot això, en lloc d'anar a passeig com els jubilats, a mirar les obres, em quedo a casa vigilant que no degotin les aixetes, mirant que no hi hagi cap bombeta que cremi, o regulant el programador de la calefacció, que no és senzill. Encara si tinguessin algun detall, de tant en tant, seria de més bon passar. Em podrien deixar anar a banyar al Pasteral, o convidar-me a la inauguració de la MAT, o a encendre el peveter dels pròxims Jocs olímpics. Em sento maltractat, ningú no es fixa en mi.

Les senyores que no tenen Facebook prenen el cafè a les 10 del matí, assegudes als bars de la plaça de Catalunya, i xerren de les seves coses.

Un dissabte de finals de novembre. El terra està ple de fulles que han caigut aquesta setmana. Són quarts de deu del matí i fa sol amb vent del sud. Dones i homes entren i surten del mercat amb els seus carretons. A dintre hi ha bon ambient i la gent compra i ven, que és el que s'ha de fer en un mercat, a part de xerrar. Els que cobren encara no tenen la «nònima» del mes ingressada i els que no la cobraran encara no ho saben.

Al carrer de Santa Clara es prepara el Nadal, ho noto en la manera en què freguen els vidres les dependentes. Ho fan amb més insistència, amb més energia, convençudes que amb la transparència dels cristalls lluirà més el producte i els entraran més clients. Però llavors entren a dins i els clients es fan pregar i elles juguen amb l'ordinador, i potser busquen clients per Internet. Qui ho sap.

De totes les botigues, abans de Nadal, les que tenen més gent són les de telefonia mòbil i les de loteria. I la de Nespresso, on la gent ja fa cua abans d'obrir. Les de loteria, ho entenc; les de telefonia, ja no tant; i allò altre… no sé com explicar-ho.

Ara sí que ho puc anunciar. Ja estic preparat. M'he convertit en un autèntic especialista en ferums de gossos. Després de pujar i baixar per diversos ascensors a primera hora del matí i al vespre durant una colla d'anys, sóc capaç de diferenciar l'olor que desprèn un cocker, d'un pastor alemany, d'un gos de llanes o un caniche nan. He desenvolupat un nas equivalent al que tenia «el perfumista» quan corria per Girona, però no amb dones sinó amb gossos, i sóc capaç de fer la identificació encara que m'ensulfatin la cabina amb perfums dissuasius. Qualsevol dia muntaré un «tast a cegues».

Són les cinc de la tarda i a la riba de l'Onyar, el sol va molt baix, les cases ja són fosques, el riu no reflecteix res, i només queden il·luminades la torre de l'antic institut, la catedral i Sant Feliu, l'últim detall amb què ens obsequia el dia que se'n va prest.
 
Falten tres setmanes per a Nadal i els d'Iluminaciones Ximenez, de Puente Genil, s'afanyen a penjar les lluminàries en els principals carrers de Girona. Ara són de leds, homogènies per a tot el país, tristoies i dissenyades per ordinador. Lluny queden aquelles il·luminacions glorioses dels anys 60, quan les lluminàries anaven equipades amb làmpades esfèriques de rosca normal, pintades de colors, i no hi planyien la quantitat. Malbaratament, excés de consum, la capa d'ozó a fer punyetes, d'acord, però allò sí que era maco. La Diagonal, el Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya, el carrer de Pelai, amb les grans façanes il·luminades d'Almacenes Capitol i del Sepu. 
 
Ara vindran les festes que en el seu dia foren alegres i ara no ho són tant. I podré tornar a veure els ulls innocents, oberts, grans i preciosos dels infants que no enganyen, fent cagar el tió o veient desfilar els Reis. I jo, en la nit màgica, hauré de parar l'orella més que mai per a poder sentir, com quan era petit, el fregadís de les escales recalcant-se en la paret, el grinyol de la finestra quan s'obre, o el silenciós trepig pels passadissos, i m'ho semblarà, però crec que no serà, perquè els grans ens tornem durs d'orella i de cor.

I quan rebeu aquest escrit serem a finals de l'hivern, però encara us caurà alguna glaçada tardana que corsecarà les últimes bledes que tingueu a l'hort, o us esberlarà les canonades de l'aigua per a donar feina al lampista, que ja li convé.

                                                                                                                         Il·lustració LABORATORIUM