Tarda calorosa la que fa avui a Herreruela, província de Càceres, a un cop de pedra de la frontera amb Portugal. Aquí és freqüent trobar gent que parli portuguès. També es nota en algun plat de cuina que es fa a la zona. Aquesta tarda els companys han anat a Los Barruecos, a Malpartida de Càceres, per fotografiar la posta de sol amb els nius de cigonyes que coronen les immenses roques. Jo he preferit quedar-me a la casa rural per fer una becaina, per llegir, i per començar aquest article. Fa un parell de dies que sóc aquí, acostumo a venir cada any, ja us ho he explicat algun altre cop.

He arribat aquí després de passar per la Manxa i comprovar la sequera d'enguany. Moltes de les nombroses llacunes estan mancades d'aigua o en baixos nivells, com la de Pedro Muñoz. Però he pogut tornar a comprovar que els molins no s'han mogut del seu lloc elevat i costerut: Alcázar de San Juan, Herencia... I també he pogut gaudir, un cop més, de les panoràmiques fantàstiques que s'obren als seus peus. Cada cop que m'enfilo a un lloc d'aquests no puc deixar de pensar en els pagesos d'aquell temps pujant amb els carros carregats de blat fins allà dalt. Els molins d'Herencia estan molt empinats i escampats, repartits en diversos monticles pelats i rocallosos. He vingut amb els bons companys de sempre, amb un tot terreny gran, carregat d'equips fotogràfics fins a l'antena. Quan descarregàvem i apilàvem totes les pertinences a terra, feia mitja por i t'entrava un cansament sobtat.

I també aprofito la tarda per a descansar les cames de les rampes que m'agafen després d'estar una colla d'hores immobilitzat dintre un amagatall, per a fotografiar les diferents espècies d'ocells. Ahir i avui m'he dedicat als abellerols. De set del matí a una del migdia, he estat contemplant i «ventant retratus», com diuen els olotins, a aquestes petites criatures multicolors mentre evolucionaven caçant abelles, espiadimonis i papallones, amb un fons de flors multicolors que atapeïen els prats. Demà haig de fotografiar la garsa blava i demà passat els voltors negres. Enguany no m'he atrevit amb l'àguila imperial, ja que suposa entrar de fosc a un hide situat dalt d'un pic, i sortir-ne també de fosc, que en aquesta època volen dir 15 hores. Amb una mica d'imaginació entendreu com hom surt d'allà dintre. Deshidratat, cuixa-petat, claustrofòbic, són els primers qualificatius que se m'acudeixen. L'altre problema és que descansem poc. Arribada a la casa rural, sopar, dutxa, descarregar els arxius, carregar les bateries, els discs durs, el mòbil, esborrar les targetes, i tornar-se a llevar a les 6 del matí. S'ha de dormir molt de pressa.

Ahir al vespre, a dos quarts de deu, vam anar a treure (mai millor dit) el company que estava a l'amagatall de la imperial, dalt les penyes. Mentre el baixaven, jo em vaig passejar pel camí, al costat del cotxe, contemplant les últimes llums del dia, ensumant les olors de l'exuberant vegetació i escoltant el silenci de la muntanya sembrada de suros i estepes florides. La Sierra de San Pedro de Alcántara és així: muntanyes suaus que no sobrepassen els 700 m, amb una vegetació d'alzina, alzina surera, ginesta, bruc i diferents tipus d'estepa. En el fons de les valls i circulen rierols que formen petites basses de tant en tant. O sigui que l'Extremadura seca que ens presenten, no ho és tant després de primaveres plujoses.

La fotografia de voltors en una devesa extremenya és diferent i espectacular, principalment si hom encerta la floració. Això sol ja val una visita allà. Estic cansat de fotografiar carronyaires envoltats d'ossos en terres erms i polsegosos.  El nostre hide era el que se'n diu de «luju». Format per dues altures, per a situar un fotògraf dalt i l'altre a baix, orientable a gust del consumidor, i equipat amb vidres opacs. No es pot demanar més. He tingut davant meu, tot el matí, uns dos-cents voltors, seixanta eren negres, i un parell d'aufranys, a part d'alguns milans negres i algun corb. Enguany, en aquest moment, la floració de la devesa era de color blanc. L'any passat va ser de violeta i groc. Això és un paradís.

I un capvespre no vaig poder resistir la temptació, i amb un dels companys, un dels Peres, vaig anar a les roques gegantines de Los Barruecos, a Malpartida de Càceres, on ja us he explicat que hi ha nius de cigonyes dalt les pedres. Ens vam passejar per allà esperant que el sol es colgués i els últims raigs vermells petessin sobre els grans pedrots, mentre buscàvem en silenci els llocs més adients per a enquadrar les fotografies. I així se'ns va fer fosc tot contemplant una parella sobre una roca, que no hi feia niu, sinó una selfie amb el mòbil. Una estona de relaxació i gaudi d'una natura que ens omplia tots els sentits.

De tornada de Càceres vam parar un parell de dies a lo Delta, un lloc sempre interessant i imprevisible. Però per a mi el Delta és perdedor. Veig tots els camins iguals, amb aigua a banda i banda, i si no fa sol, no sé mai si vaig cap a llevant o cap a ponent. No està massa cuidat i sempre m'ha fet la impressió que els seus aborígens no posen gaire interès perquè ho trobem en condicions. Tot està fet «a tall d'arrencar naps», i una mica deixat i brut. Però no per això deixa de tenir el seu encant. Vam intentar fotografiar ocells i postes de sol sense núvols, mentre buscàvem temps per a poder assaborir un arrosset de sèpia, carxofes i bolets, que va ser el més positiu de l'estada.