LA HISTÒRIA D’EN THIM, EL CAÇADOR

En Thim és un gran matemàtic i un cotitzat assessor d’empreses, rialler, amb cara de bona persona i em consta que ho és. Sota aquest posat que demostra no haver mort mai cap mosca, s’amaga un caçador terrible. Viu a Maine i el vaig conèixer fa cosa d’un any. És descendent d’acadiencs. La història es remunta al regnat de Lluís XIII el Just i el cardenal Richelieu, que manava més que el rei, a l’època dels tres mosqueters. Els seus avantpassats varen demanar a en Richelieu permís per a anar a viure a Amèrica. En Richelieu va accedir, però amb la condició que abans de partir s’havien de convertir al catolicisme, ja que eren hugonots. Ja veieu com anaven les coses en aquelles èpoques. Ells varen accedir, i així va començar la història dels avantpassats d’en Thim a la Nova França, a Acàdia concretament. També em consta que una de les avantpassades d’en Thim es va casar amb un home que era mig indi de la tribu Mik’maq i dos dels seus fills varen esdevenir caps d’aquesta tribu, a principis del segle XVIII. Un oncle avi d’en Thim va tenir una mina d’or en un poblat anomenat Arctic Village, a Alaska, al nord del cercle polar, dels 20 als 90 anys. Quan es feia ric es tornava a arruïnar i havia de tornar a començar. Va morir allà. Els habitants de la zona on ell cercava or eren natius de la tribu Gwich’in i s’alimentaven de caribú (la carn que té menys colesterol de totes, sembla) i de salmó. En Charlot va explicar molt bé la vida d’aquella gent a la seva pel•lícula La quimera de l’or. Com podeu veure, els avantpassats d’en Thim varen ser uns autèntics pioners.

L’avi i el pare d’en Thim eren caçadors. El pare, que era xèrif, agafava els fills de molt petits, els donava una arma, i els posava davant d’un cérvol. Llavors els deia: «Dispara.» Si no tenien coratge, els treia l’escopeta de les mans i els deia: «Tu, fill meu, seràs pescador.» En Thim va disparar, i així va convertir-se en caçador.

Els qui em coneixeu sabeu que no sóc partidari de la caça, però la història d’en Thim l’he trobada curiosa i m’ha servit per a intentar entendre la forma de ser d’un país i de la seva gent. A l’estat de Maine, fora de les carreteres, els camins i les cases, tot és bosc espès i intransitable, per on no hi ha manera humana de passar. No hi ha camps ni es cultiva pràcticament res. No recullen la fusta morta ni les fulles, i com que quasi tot el bosc és caducifoli, els fongs no donen abast a podrir tota la virosta. Maine està situat al nord-est dels Estats Units. Toca al nord-est amb el Quebec, a l’oest amb New Hampshire, al sud amb el Golf de Maine, i al nord i a l’est amb New Brunswich, una altra província canadenca. Les muntanyes que travessen Maine són els Apalatxes. Allà la gent són caçadors o pescadors, no recol•lectors com nosaltres, i ens ho hem de mirar des d’aquest prisma. La caça ha estat i és encara molt important a Maine, perquè és un estat pobre (dins els barems americans, ja que no hi ha quasi indústria), la gent necessita sobreviure a l’hivern, i per això mengen la caça que han guardat. Només a l’estat de Maine es cacen cada any uns 15.000 cérvols, 1.500 óssos negres i uns 1.200 ants (en anglès mooses), aquests per rigorós sorteig. I l’equilibri es manté. En aquell país tot agafa unes dimensions faraòniques difícilment comprensibles per a nosaltres.

En Thim té una cabana a la part de dalt de les muntanyes de Maine, tocant a la província del Quebec, on es retira tot sol en temporada de caça, amb la consegüent preocupació de la dona i dels fills. Practica totes les modalitats: el rifle, l’arc i les fletxes, i l’escopeta d’avantcàrrega (de càrrega per la boca del canó), per cobrir així totes les modalitats i poder allargar la temporada al màxim. És capaç de seguir una peça durant 15 o 20 km per dintre el bosc, sense fer soroll ni fer petar una branca. Té una aproximació silenciosa i letal a l’animal, li coneix l’anatomia, i a 15 o 20 m li clava la fletxa al cor sense falla possible, sigui cérvol, ós o ant. També es fabrica cabanes amb plataforma, dalt dels arbres, després d’haver estudiat amb precisió de pellroja els llocs de pas dels animals. Fa un quant temps va tenir un greu accident quan, enfilat sobre una roca, aquesta va cedir i li va caure a sobre trencant-li el tendó d’Aquil•les. Arrossegant-se com va poder, va aconseguir arribar al cotxe, i després de conduir durant cinc hores va arribar a l’hospital.

Enguany ja ha mort l’ós que li pertoca, amb fletxa i arc, i la seva aspiració és aconseguir un «triplet» junt amb el cérvol i el moose en aquesta modalitat, una gesta que encara no ha aconseguit ningú. Però en Thim no mata per matar. Quan abat una peça —quasi sempre de caça major, perquè la ploma la considera poca cosa si no és un mascle d’indiot—, es posa un davantal de carnisser, s’enfunda uns guants fins a les espatlles i neteja la peça. Penseu que per a buidar un ant de 500 kg quasi s’ha de posar a dins l’animal. Llavors l’especeja amb molta cura, el reparteix a la família i omple les neveres i els congeladors per a menjar-ne tot l’any. No llença mai res.

És la història d’un home singular, que ha passat mitja vida al bosc i que ara, a punt de jubilar-se, amb més temps, es planta a la seva cabana, a prop del Quebec, per mantenir un duel amb els óssos, els cérvols i els ants.

A Nova Anglaterra a la tardor, els arbres parlen a través de les fulles i expliquen les seves vivències de tot l’any. Llavors surten al bosc els «amics de les fulles», que saben interpretar-los, i gaudeixen d’una plàcida i acolorida tardor. La tardor passada vaig tenir la sort de passejar pels boscos de Maine i de New Hampshire, i vaig poder posar a prova la meva càmera i el seu sensor, intentant captar les fulles de mil colors retallant-se sobre un cel de blau intens. També vaig fotografiar una colla de ponts coberts (covered bridges), alguns en llocs paradisíacs i inversemblants, com va fer en Clint Eastwood a la pel•lícula Els ponts de Madison, però en el meu cas sense la Meryl Streep. No vaig aconseguir veure en Thim, perquè s’havia retirat uns quants dies a la seva cabana de caça. I trepitjant aquelles catifes multicolors, mentre sentia els lladrucs d’una canilla de gossos que empaitaven l’ós, em va venir a la memòria la primera seqüència de la pel•lícula L’últim dels mohicans, l’episodi que relata la lluita dels anglesos i els francesos a les terres dels avantpassats d’en Thim. Pensava que ell devia estar fent en aquell moment com el Hawkeye, l’Uncas i en Chingachgook, que eren capaços de córrer darrere un cérvol amb l’escopeta d’avantcàrrega, disparar, i si fallaven el tret i sense deixar de córrer, tornar a carregar l’arma per disparar de nou.

                                                                                                          Article MOWGLI           Il·lustració LABORATORIUM