La Renfe dels meus amors. Cada cop que haig d'agafar un tren toco fusta, ferro i tot el que tinc a mà i a vegades encara no en faig prou. I això que l'agafo poc. Imagineu-vos les històries que poden explicar els assidus.

Fa uns mesos em van convidar a una estrena d'un musical a Barcelona. L'obra començava a les nou del vespre i tot estava molt coordinat. Sobre el paper la perfecció. Jo arribava amb l'AVE de dos quarts menys cinc de vuit a Sans, em venien a buscar, un petit piscolabis i a les nou al teatre Goya.

Dalt el tren tot va anar bé fins que vam ser a l'alçada de Montcada, on tot de cop el convoi va anar afluixant velocitat fins que va quedar parat en sec. Malament vaig pensar: això no m'agrada. Aplicant els principis lògics d'en Bolavà, (el cèlebre detectiu i l'heroi de Folch i Torras, que jo llegia quan era petit), vaig deduir que la catenària no l'havien pas robada, ja que teníem llum, i que la parada en sec volia dir que el tren havia fet figa. Estàvem a set minuts de l'estació de Sans. Llavors va començar un anar i venir pel passadís del maquinista i dels revisors espanyol i francès, equipats amb llanternes i obrint tots els armaris haguts i per haver-hi, buscant un possible magnetotèrmic disparat. Res. Tot estava bé. Simplement el tren havia fet figa. Al cap d'una bona estona continuaven els viatges amunt i avall, ara ja amb els mòbils connectats amb Alstroom, el fabricant, que els donava instruccions. “No es preocupin que aviat ho solucionem” deia l'espanyol, “je suis désolée” deia el francès. De fet ja havia passat una hora i allò no es movia. La gent ja estava una mica mosca i alguns havien perdut els enllaços amb Madrid.

Va començar a fosquejar, l'aire condicionat no funcionava, la gent s'ofegava, i ja només funcionava la il·luminació d'emergència. Com que ho veia malament i per animar als companys, els vaig dir que es preparessin per passar-hi la nit. El del meu davant, que anava a Madrid, va dir que ja portava pijama i la noia de l'altre costat es va espantar molt. “Ara sortirà una màquina de Sans que ens remolcarà” va dir el maquinista. Va trigar molt a arribar, la van enganxar, ens va arrossegar 10 m i vam tornar a quedar parats, però ara dins el túnel i sense cap llum. Els llums d'emergència ja no funcionaven i la gent s'il·luminava com podia amb els mòbils. Encara poden passar més coses vaig pensar: Que ara, de cara a Fires, surti la bruixa amb l'escombra de dins el túnel, o que el nen terrorífic de la pel·lícula "El resplandor", es posi a córrer amb la bicicleta de tres rodes amunt i avall del passadís. Al cap d'una bona estona, el tren va arrencar i finalment ens va dipositar sans i estalvis a l'estació de Sans, mai millor dit, a tres quarts de deu de la nit. Quan vaig arribar al teatre la gent ja aplaudia.

Vaig fer nit a Badalona i per tornar, ho vaig fer amb el tren de la costa, per no quedar fotut. Els Rodalies són uns trens ferrenys, espaiosos i que donen molta seguretat. Menys plàstics que a l'AVE i sense tanta electrònica. A més darrere portàvem un altre tren enganxat. Serà un recanvi per si fa figa, vaig pensar? en veure que érem quatre gats que no omplíem ni dos vagons.

Feia molts anys que no passava per la costa amb tren, ja que de fet, fa poc que alguns d'aquests arriben a Girona. Hi ha molta vida en aquests pobles del Maresme i crec que aquests trens ens uneixen una mica més amb aquests pobles amics. I vaig quedar parat. Enunciaven per altaveu que els Rodalies estan en xarxa i pots descarregar una aplicació pels mòbils. Això sí que és modernitat vaig pensar. Però el tren barquejava una mica, i mirant a la dreta cap al mar crestat pel garbí, em feia la impressió de què anava en barca. A les finestres de la dreta el mar i a l'esquerra els pobles i la muntanya. Un tren de mar i muntanya. Passant per Arenys vaig veure el que queda del Póssit de Pescadors, un restaurant de referència en la meva joventut. També i paràvem a comprar ametlles garapinyades quan en els anys 60 ens vèiem obligats a passar per la NII per anar a la gran ciutat. Parant a cada poble vam arribar a Maçanet i d'allà a Girona. I com que es movia molt i els arbres i els pals passaven molt a prop, semblava que corria més que l'AVE.