Cambrers desmemoriats

Visc a la bohème. El meu barri està format per una plaça porticada, una sèrie de carrers estrets, una rambla, i uns ponts romàntics que creuen un riu, a vegades també romàntic, depenent de les circumstàncies de cadascú, és clar. El meu barri, que fa olor d’all i julivert, està infestat de restaurants, bars i terrasses de tota mena. En tots aquests llocs hi ha cambrers. Molts cambrers.

No sóc fill del barri, de fet sóc un sobrevingut, però porto ja una colla d’anys d’experiència en el sector del beure i del menjar d’aquesta zona.  He arribat a la conclusió que hi ha cambrers de tres menes: els normals, que passen desapercebuts, fan la seva feina, però sense pena ni glòria, prenen la comanda, te la porten amb més o menys celeritat, pregunten per a qui és cada cosa abans de deixar-la, cobren i se’n van.
Llavors hi ha els qui t’ho porten tot equivocat. Aquests vénen quan els demanes, pitgen la maquineta portàtil, passen per tres o quatre taules, i van a buscar-te la comanda. A l’hora de deixar-te els encàrrecs sempre hi ha errors, l’electrònica no és infal•lible. Et diuen, això sí, que t’ho canviaran, i tu els dius: no val la pena, la Pepsi també m’agrada. Cobren i ja està, feina feta. Després hi ha els cambrers desconeguts, els qui no vénen. Se suposa que existeixen, però no es veuen i de fet no vénen mai. Al cap d’una estona d’esperar-los i cansat de veure passar la gent, t’aixeques i te’n tornes tal com has vingut.

Amb motiu d’aquestes sovintejades vivències, m’ha vingut, de tant en tant, un record que vaig viure als anys setanta, quan a Logronyo ens vàrem asseure en una terrassa una quinzena de companys un dia al vespre, i després de venir el cambrer i preguntar a cadascú que volia, sense anotar-se res, va tornar al cap de poc amb l’encàrrec, deixant sense preguntar a tothom el que havia demanat, amb precisió matemàtica. Aquella situació m’ha fet anar de corcoll tres dècades, sense trobar explicació a aquell cas extraordinari. Casualitat, xamba, poders...

Fins que ara fa un any, en una parada a Buenos Aires, tornant de Patagònia, vaig visitar amb els companys de viatge el cèlebre cafè Tortoni. El Tortoni és un local molt càlid, prop de la Plaza de Mayo, un local més que centenari. Equipat amb taules de marbre, cadires encoixinades i grans làmpades. Molta fusta, molts quadres i pintures, billars i un petit teatre, on els turistes poden escoltar-hi els tangos d’en Gardel. Vàrem seure els deu companys, i vàrem demanar coses diverses per a beure i menjar. Un cambrer de mitjana edat, de front ample i cabells engominats ens va escoltar, safata en mà, amb atenció. Quan va tornar, va deixar a tothom el que havia demanat, sense cap mena d’error. El fantasma del cambrer de la Rioja va tornar a planar una sèrie de dies per sobre meu. Intentava lligar caps, però no me’n sortia.

Fins que el 30 d’agost, sis mesos després d’haver tornat del viatge, va sortir en El Periódico un article de l’Abel Gilbert, corresponsal a Buenos Aires, titulat: «Cambrers amb memòria». Explicava que un grup d’investigadors capitanejats per Facundo Manes, director de l’Institut de Neurologia Cognitiva, i Tristan Bekinschtein, neurobiòleg de l’Ineco i la Universitat de Cambridge, van fer proves als cafès més emblemàtics de la ciutat. Anaven sempre en grups de vuit persones, s’asseien, demanaven al cambrer el que volien, ell repetia la comanda en veu alta per a si mateix, i anava a buscar-ho a la barra. Quan era fora, els clients canviaven de cadira. Quan tornava amb la comanda, descobria l’engany i els deia: vostès han canviat tots de lloc. Es veu que aquests cambrers generen un diagrama compost per la ubicació a la taula i alguns dels trets singulars de les persones que fan la comanda. Per a ells, anotar la comanda és una vergonya, i a més si ho fessin s’equivocarien. Segons manifesta Ángel Sosa, cambrer del Tortoni de fa més de 30 anys, pot recordar les comandes de dues o tres taules de cop. Els diuen els memoriosos o els gallegos, i formen part de l’emigració espanyola que va arribar allà a la primera meitat del segle XX. Tota una joia a preservar.

Jo, per la meva part, m’hauré de conformar amb els cambrers que tinc a la meva bohème estimada, i que em portin Cacaolat en lloc de Coca-Cola. Però els xicots tenen bon tracte. Em diuen tots els qualificatius haguts i per haver: senyor, mestre, bon home... Però el que no suporto és que em diguin caballero. M’emprenya molt.

MOWGLI                                                                                                         IL·LUSTRACIÓ DE LABORATORIUM