mida text -a +a     Facebook   Twitter
versión en castellano
EL DIARI
Mowgli | 23 de maig del 2010

Compro cada dia dos diaris, un de local i un altre. L’altre s’anomena d’una manera que sembla que surti de tant en tant. La veritat és que quan els compro, ja sóc conscient de si el món cau. A primera hora poso la radio, em rasuro, «m’escato», esmorzo, i quan sóc a la feina, a la meva feina, és clar, ja estic assabentat de quasi tot.

Llavors els agafo, els fullejo, i em ratllaria, que diuen ara, amb el que m’expliquen, si no fos que espero amb expectació el que m’aportaran els cronistes, els qui saben escriure, i donen el seu parer dels diversos temes. Sempre he admirat la gent intel•ligent que a més sap escriure. Perquè no tots els qui són trempats estan capacitats per a fer-ho. Són com els meus herois quotidians, la meva referència, i d’ells agafo les idees que presideixen el meu dia fins que em prenc la pastilla abans de doblegar els llençols.

Evidentment, els diaris tenen dies més encertats o menys, però si la publicació és seriosa, normalment els col•laboradors donen la talla. Però avui ha estat un dia excels, especial. Un de qui sóc fan ha parlat, amb l’encert habitual, en un article anomenat «Les noves colònies», dels caps de setmana a les zones rurals, on ell habita aquests dies i, després d’exalçar aquest món, idea que jo també comparteixo, ha marcat les distàncies que sempre haurien d’existir entre el que és el món de la pagesia i el de les grans ciutats, per a evitar que tot se’n vagi a fer punyetes. Gran article que m’ha recordat l’anècdota d’un bon amic que als anys cinquanta va entrar a la barberia de Canet d’Adri i, per donar conversa al barber que era sorrut, li va preguntar com anava la colònia (referint-se als nouvinguts que estiuejàvem per allà). En Vadó li va contestar: «No me’n parli, senyor Garcia, que cada dia l’haig de vendre més cara.» Aclarit el malentès, el barber va quedar molt parat en descobrir que als estiuejants els anomenaven igual que al seu preuat producte.

Llavors, un altre gran cronista precís, i bon amic, amb «Catorze Menorques», ens ha donat idea de les magnituds del vessament de fuel al golf de Mèxic, intentant establir un paràmetre senzill perquè els neòfits en geografia tinguem un sistema per a acanar aquest tipus de catàstrofes. Pàgines amunt he rigut amb la vinyeta gràfica que no tenia pèrdua, fins a situar-me a la pàgina d’un gran escriptor que s’acomiadava del diari, cansat, segons deia, de la deriva política d’Espanya, sense explicar si es retirava a una illa deserta, o havia obtingut feina a la competència. Gran escriptor també, encara que a vegades no comparteixi del tot les seves idees.

A continuació, el crític gastronòmic habitual, de ploma fàcil, ha parlat de l’amic perdut i de la vinculació amb l’arròs. És intel•ligent i diu les coses de manera diferent, que això és el que m’agrada. El columnista ha de deixar a vegades els comentaris oberts, que s’intueixin les respostes sense donar-les. Llavors, he saltat a la penúltima pàgina on, un gran veterà dels diaris i de la tele, ironitzava amb encert sobre el món de les televisions privades i de les folklòriques. Sempre és divertit, únic.

I avui, que ha estat un gran dia, amb un seguit d’articles encertats quant a contingut i en la manera de presentar-los, aprofito per a fer el meu homenatge des d’aquí a aquestes persones que m’alegren la vida, i que em fan cada dia una mica més savi, més instruït. Perquè una cosa és veure les coses i l’altra és saber-les explicar perquè les entenguin els altres.

MOWGLI   
Il·lustració de Laboratorium

                                                                                                     

         


Comentaris Afegeix el teu

Escriu el teu comentari

El teu comentari quedarà publicat en breu. Si considerem que que no és oportú, ens reservem el dret d'eliminar-lo.


carles ginès - fotografia i literatura - contacte

© El contingut d'aquesta web no pot ser copiat ni reproduït sense el permís explícit de l'autor per escrit.