Beneït estiu. He hagut d’esperar seixanta anys per a saber com s’han de fer les vacances. Estic retirat en un hotel de Mallorca lluny del merder i de la sensació de peix arrebossat que m’agafa quan paro el sol a la platja. M’aixeco, esmorzo, llegeixo, em banyo a la piscina, dino, faig la migdiada, llegeixo, sopo... Una cosa ben senzilla, si se sap fer. Jo em pensava que no seria capaç de fer-ho, acostumat a les meves sortides hiperactives, però ho he aconseguit. Han sigut quatre dies molt ben aprofitats. He llegit un clàssic que no coneixia: El vigilant en el camp de sègol de J.D.Salinger, les aventures d’un adolescent immadur i cagadubtes, traduïdes per l’amic J. M. Fonalleras. També he llegit Michael Kohlhaas de Heinrich von Kleist, el relat d’un comerciant de cavalls que es transforma en bandoler per a protegir-se de les injustícies, traduïda per Jaume Ortolà i editada per Riurau Editors. Això sí, he fet una escapada al dia per a dinar o sopar en un bon restaurant, intentant descobrir la gastronomia de l’illa. Això no se’m podia pas negar.

Al Flanigan, a Port Portals, vaig dinar a la terrassa, a tocar els gran iots de tots els potentats que remenen la cua per allà, amb molta calor i una bafarada de gasoil de tant en tant. A l’estiu, quan em parlen de menjar en una terrassa ja tremolo. Amb servei deficient, vaig menjar un huevo perdido, que és un ou ferrat amagat sota una capa de xanguets. Plat curiós, però massa oliós per al temps. A l’estiu, els fregits se’m fan un xic carregosos. De segon, un bistec tàrtar, amb un amaniment suau, i la carn picolada a ganivet que li donava un aspecte poc homogeni, però era correcte. Vaig beure un vi blanc, Chardonnay 2009, dels cellers Toni Gelabert (DO Pla i Llevant). Tot i estar completament d’acord amb l’amic Joan Gómez Pallarés, que aquest elaborador és un dels millors de l’illa, aquest Chardonnay el vaig trobar bastant àcid. Tampoc no vaig entendre la política que portava el restaurant sobre vins. ¿Com pot ser que, tenint a la carta tres vins que superen els 3.000 €, no tinguin un sommelier ni una persona que hi entengui res?

A Es Molí d’en Bou, a Sa Coma, vaig anar-hi el segon dia. Aquest restaurant estava abans a Sant Llorenç des Cardassar, en un antic molí. Ara, des de fa un parell d’anys, és el restaurant d’un hotel, i està situat al bell mig de set mil places hoteleres. Vaja, un oasi al mig del desert. Vàrem dinar a la cuina, al costat d’en Tomeu Caldentey, xef i propietari, posseïdor d'una estrella Michelin. Un menú de degustació molt ampli i ben equilibrat, potser amb massa postres, per criticar alguna cosa. A destacar, els musclos amb foie, curri i fruita; el caneló 2001, i el secret de porc ibèric amb escamarlans, síndria i herba-sana. Bons vins, i bons olis de la zona, elaborats a partir d’arbequina i picual. D’aquesta última varietat, en vaig provar un, el de S’Olivera de Son Catiu, que estava prou bé. El tracte per part d’en Tomeu i del seu maître Manolo, exquisit. El recomano.

A Bens d’Avall, a la carretera que va de Sóller a Deià, en Benet Vicens fa el que pot. Un racó de món amb vistes al mar i a la posta de sol. Un lloc bonic per a un restaurant molt justet, on només tenen el menú del dia, que es converteix en un menú de degustació quan s’hi afegeix un plat mes. El paper del que serà el menú, en castellà, ja te’l trobes sota el plat quan entres. Tots els plats estaven elaborats amb una intenció de sofisticació poc reeixida i a més trigaven un any de plat a plat. El plat més reeixit va ser el pescado de nuestra costa asado con allioli de albahaca, fino tumbet de verduras de nuestro huerto. El plat més incomestible, foiegras caramelizado con melocotón Melba, brioche y regaliz. Portava un acompanyament d’una sorra blanca que semblava amarada amb càmfora o Vicks Vaporub. I per acabar-ho d’adobar, vàrem haver de sopar amb el gat de la casa.

També vaig fer un parell de visites a Ca n’Andreu des Pil•larí, una marisqueria enclavada a platja de Palma, a la qual ens va dirigir un amic. Tenia ganes de menjar peix de confiança, amb la complicació que això comporta. L’Andreu ens va rebre amb molta cordialitat i ens va recomanar diferents plats que elaboren amb mà mestra: ensaladilla russa amb cap-roig i gall de Sant Pere, rajada escabetxada amb verduretes, calamar farcit de gamba i llamàntols, raons a la planxa, o el cap-roig a la planxa i llavors fornejat, amb patata bullida i anells de ceba arrebossada. Tots plats senzills i ben fets. Em va quedar pendent el llamàntol del país arrebossat i fregit, acompanyat d’ous frits i patates, que promet ser un plat extraordinari. L’Andreu, un antic corresponsal de banca i distribuïdor de peix per tota l’illa, coneix el producte a la perfecció. A les sis del matí és a comprar a la llotja i a les vuit prepara la vitrina del peix amb afecte. El seu noi i la seva dona són a la cuina, i la seva noia serveix la taula. Em va dir que quan no podia exposar algun cap-roig, la vitrina no era la mateixa. Un lloc per a tornar-hi. El recomano.

De tornada a l’hotel, a horabaixa, vaig fer un bany a la piscina mentre prenia un gintònic preparat amb ginebra G’Vine, bo i escoltant els crits i les rialles dels al•lots i les al•lotes a baix a la platja, i els russos parlant al meu costat. Vaig veure Mallorca com un Stalingrad però el revés: els qui volen entrar són els russos, mentre que els alemanys que són allà es defensen com poden. I entre els uns i els altres, els illencs, que quan poden parlar en mallorquí o català fan festa major.