Estic assegut en un restaurant a prop de Girona, al peu del desconegut massís transversal. Rocacorba, per entendre’ns. La muntanya és coronada per una penya en forma de vaixell, i amb dues banyes que ens han tret ara fa poc.

Hi ha poca gent al restaurant, cosa estranya, però és clar que és aviat. És dijous i han fet arròs a la cassola, com no podia ser d’altra manera, si és que les tradicions encara compten per a alguna cosa. Jo no n’he menjat pas, ja que encara tinc ficat al cap el que em va dir l’avi patern, l’únic que vaig conèixer: «Compte amb l’arròs, que fa el ventre gros i la panxa prima.» Aquest avi, que va morir bastant jove, va significar molt per a mi, en el poc temps que vaig poder gaudir d’ell. Era home d’ofici i sabia molts trucs per a fer-me jugar. Recordo les plàcides tardes de diumenge, quan, seguint la llera de l’Onyar, em portava a Les Tres Roquetes, passat el cementiri, i m’ensenyava a fer baldufes amb aglans, i a jugar a boles amb les cassanelles dels roures. També quan els diumenges em portava a passeig pels jardins de la Devesa, per a anar a veure jugar a botxes. O a pescar, sota el pont de la barca. Ara que sóc avi d’un nen i una nena, sovint penso que voldria que em recordessin com jo l’he recordat sempre a ell.

I avui, dinant aquí, en aquest dia gris i núvol, el pensament se me’n va cap aquests records del passat i també cap a propòsits de futur. I, en aquest anar i venir del meu cap, m’oblido per un moment de la taula i del menjar, motiu principal, mentre observo els ocells nouvinguts que es mouen al compàs de la primavera, i els camps verds, radiants després de les pluges, tacats pel groc escandalós dels camps de colza, que pugnen per incrustar-se en el verd natural de la zona.

Tarda plàcida, i després de llegir els diaris corresponents —i adonar-me, un dia més, que ja no serveixen per a informar-me, sinó per a posar-me de mal humor—, prenc una marialluïsa amb un rajolí d’anís el Mono, el just per a trencar el gust herbaci de la infusió. Dia quiet, massa quiet potser per als qui no saben agafar un llibre o una ploma.

M’he menjat unes torrades amb tomata regades amb oli bo, acompanyades d’un clatell, que feia caure d’ídem, unes botifarres picants i de perol amb allioli, i un gelat de bescuit amarat amb ratafia, beguda obligada dels garrotxins, i dels qui no ho som però ens en sentim. Acompanyant-me com sempre, els vells amics: la Rosita a les brases, la Pilar i la Maria a taula, i en Josep supervisant-ho tot, mentre parlem del Barça i del gran Messi.

He tornat a Girona pel Veïnat de la Vileta, per veure si trobava els meus amics el xoriguer i l’aguilot, que sempre ronden per allà, però no hi eren. Tampoc no han arribat els abellerols aquí dalt encara. El que sí que he vist és una colla d’orenetes que, coneixent el lloc de l’any passat, tafanejaven a dreta i esquerra del camí buscant algun mosquit. Aquest petit recorregut és sempre un descans per a l’esperit.

Quan arribo a Girona guspireja. He anat a rentar el cotxe. M’agrada rentar el cotxe quan plou, no hi ha gent i tothom està per mi. Li he dit a la mestressa mentre pagava: «He vingut per alegrar-te la tarda». I m’ha fet un somriure d’orella a orella.
 

(Il·lustració de Laboratorium)